Us convido a la presentació de l’audiovisual ‘Els Andes a cop de pedal’, que tindrà lloc el proper divendres 7 d’octubre a les 22h a Can Genís, Palafrugell.
Una travessa dels Andes amb bicicleta i en solitari, creuant els països d’Equador, Perú, Bolívia i Xile amb un total de 5100 km i 100 dies. Un viatge intens, ple d’emocions i aventures, immers en la naturalesa extrema de la serralada andina i la humilitat de la seva gent. Us hi espero!
Salut,
Gerard
El viatge s’ha acabat. Han sigut 100 dies i 5100 km amb bicicleta pel cor dels Andes. Una terra que té infinitat de coses a oferir, encara que molts dels que hi viuen poc tenen. No importa quant humil fós l’entorn de les persones amb qui he compartit alguna estona; invariablement, l’experiència no tenia preu.
La calidesa i amabilitat dels habitants de la Sierra atenuen l’agressiva naturalesa que conforma aquest deliri paisatgístic. Infinits mosaïcs de mil i una varietats de color verd tinten les abruptes muntanyes de l’entorn. N’hi ha que gairebé toquen el cel, com per exemple el Chimborazo (6310m) a Equador, el Huascarán (6768m) a Perú o el Sajama (6552m) a Bolívia. Perquè al cap i a la fi, els Andes és vent, páramo, pluja, solitud, silenci, abscència, boira, abisme, cims, sol, llacunes, vida, transcendència, hospitalitat. L’ecosistema andí és equiparable a un desert. Sols les llames perturben la tranquil·litat de la seva extensió. El caràcter afable d’aquells que viuen a la Sierra, amb les galtes rogenques cremades pel sol d’altura i un exèrcit de glòbuls vermells, fa d’aquesta regió un espai idíl·lic, un espai on només el vent és capaç de trencar el silenci que regna als incomptables cims.
Mirades de complicitat, Andes
Recórrer els Andes amb bicicleta ha marcat un abans i un després a la meva vida. Recordaré aquest viatge fins el dia que la meva última neurona passi a millor vida. Les experiències que m’enduc són incomptables, com també ho són les dosis de coneixement que els seus habitants m’han ofert. Jo penso que els Andes col·loca a cadascú al seu lloc. No és senzill traduïr en paraules l’enorme sentiment d’insignificància humana i personal que es pot arribar a experimentar perdut enmig de la immensitat andina. La seva gent, humil i treballadora, escenifiquen amb el·legància un valor important que ha desaparegut en la nostra societat i tant urgeix avui en dia: la humil·litat.
Moltes gràcies a tots els lectors d’aquest bloc. Família, amics, anònims. Heu format part d’aquesta aventura ciclista i m’heu ajudat a pedalar en els moments més difícils. Espero que hàgiu gaudit de les fotos i les cròniques, i de pas, hàgiu après alguna cosa d’aquests països increïbles, tan llunyans i tan propers a la vegada. El plaer ha estat meu.
Ens veiem a la pròxima aventura a cop de pedal (que ja s’està barrinant dins al meu cap). Fins aleshores, a fer bondat.
Salut,
Gerard
Les etapes costaneres s’estaven acabant abans de trobar-me amb l’avorrida i monòtona Panamericana en direcció sud cap a la capital. Sortia de Taltal enfrontant-me, com venia essent costum des de Bolívia, amb un fort vent en contra que em dificultava la suma de quilòmetres. Sort de la música, que m’ajudava a passar les hores més ràpidament entre un entorn àrid i desèrtic. A Las Bombas vaig carregar aigua per passar la nit al PN Pan de Azúcar, caracteritzat per les seves boniques cales i els càctus endèmics Copiapoa. Es notava que tornava a acostar-me al mar perquè la humitat era altíssima. Brut, ple de pols i enganxifós de totes bandes, vaig arribar a la platja ben entrada la nit. Al fons vaig divisar unes quantes cabanyes que van resultar ser dels pescadors. Vaig anar-hi i els preus eren desorbitats. Sols vaig comprar una mica de fruita i verdura per sopar. A la mateixa Caleta Pan de Azúcar hi havia una zona de càmping. Bé, era un sostre i una petita paret de mig metre que protegia de la brisa del mar. Quan em disposava anar cap allí per a passar-hi la nit, una dona em va dir que s’havia de pagar. Cap problema. Tot sigui pel manteniment d’aquest paratge natural. Però tu… 15.000 pesos, uns 22€! Què ens hem tornat boig, li vaig dir? Una cosa és pagar un preu simbòlic i una altra aquest robatori. Vaig dir-li que me n’anava a acampar a un altre lloc, però quan era negra nit i no corria ni una ànima, vaig tornar cap allí i vaig estirar el sac sota la paret de mig metre. Cuinant amb tant silenci com m’era possible i no utilitzant el frontal vaig anar a dormir sense ser descobert. Em vaig aixecar amb el sac negat d’aigua per la humitat, però almenys m’havia estalviat uns bons calerons.
PN Pan de Azúcar, Xile
Ondulacions, PN Pan de Azúcar
Bivac, Caleta Pan de Azúcar
Càctus endèmic Copiapoas Cinerascens, PN Pan de Azúcar
L’endemà m’esperava una etapa molt suau, tot just 27 km. Creuava el PN Pan de Azúcar arribant al poble de Chañaral. A mesura que avançava anava trobant platges molt maques. Llàstima del mal temps i la camanchaca, que no permetien gaudir d’aquests bells paratges amb la seva màxima esplandor. Ja a Chañaral, em vaig allotjar a casa d’una senyora particular que llogava habitacions. Quan vaig veure on m’havia ficat, vaig entendre ràpidament per què el preu era tan barat. El dia següent em vaig llevar cansat, amb el cos sense forces. Tenia intenció de continuar pedalant però no tenia esma per fer-ho, així que vaig agafar-me un dia lliure. Si una cosa vaig aprendre durant aquest viatge, va ser saber escoltar el cos. I així vaig fer-ho. L’endemà, més recuperat, vaig seguir la tònica dels últims dies i vaig fer 100km. Però amb no gaire tranquil·litat, ja que l’incessant vent en contra començava a debilitar-me mentalment a marxes forçades. El fet de transitar per carreteres amb un tràfic de cotxes i camions força dens tampoc hi ajudava. Així no era com volia acabar el viatge. Malgrat tot, arribava a Caldera.
Caletes, PN Pan de Azúcar
Espectadors marítims, Chañaral
Volant, costa Xile
No ho hagués dit al començament del viatge ...
Port marítim, Caldera
Aquell dia vaig tenir dificultats per aixecar-me. Per primera vegada en els 3 mesos de viatge, no tenia ganes de pedalar. No és que tingués per davant una jornada dura, com podia haver tingut altres dies, sinó tot el contrari. Carretera, desnivells acceptables, aigua i menjar a dojo. Però on era la motivació? Estar rodant per la Panamericana, envoltat d’un paisatge àrid i desèrtic, amb uns preus desorbitats degut al turisme i a la mineria, i amb un trànsit dens, no era el meu somni. La part dels Andes que volia descobrir fins arribar a Santiago no era aquesta, sinó el nord-oest d’Argentina. Per les intenses nevades de les últimes setmanes aquella zona quedava totalment emblanquinada, de manera que no hi podia accedir amb bicicleta. I aquesta era l’única opció viable per arribar a la capital de Xile. Amb més penes que treballs i rumiant massa, posava els peus a Copiapó. Mentalment havia acabat el viatge. Era absurd continuar pedalant sense ganes ni motivació. Menys encara per la Panamericana, prohibida per a les bicicletes en molts trams i perillosa pel dens tràfic de camions. Estava decidit. D’aquí, Copiapó, agafaria un autobús fins Santiago de Chile (800km, 10h).
Santiago de Chile, una de les capitals sudamericanes amb més contaminació, em va rebre amb un cel negre i un bon ruixat. Durant la propera setmana m’allotjaria a casa d’en Pedro, un contacte via Warmshowers i, a més, era una Casa de Ciclistas. Per arribar a casa seva, situada a 20km del centre, vaig haver de creuar la ciutat de Santiago, que no és poca cosa. El trànsit de bojos i el poc espai per a circular-hi amb bicicleta em van obsequiar amb 2h de pura adrenalina.
La capital de Chile, Santiago, tenia totes les simil·lituds possibles a una capital europea o millor dit, americana. Enrera quedaven els paisatges i la gent indígena dels Andes, les cultures precolombines i tantes altres coses. Ara, va ser de gran ajuda per tal de socialitzar-me novament. Bé, comprar-me uns texans i una samarreta després de vestir la mateixa roba (i calçotets, en singular) durant 3 mesos seguits també devia facilitar-ho. Va ser una setmana entretinguda on vaig conèixer el centre de la ciutat i els seus monuments i museus. També vaig poder gaudir de la nit xilena, d’unes parrillades de carn increïblement bones (i abundants, tot sigui dit), d’unes sortides amb una Cannondale de rodes 29″ i 2 plats pels corriols de les muntanyes que envolten la capital i com és normal, d’un merescut descans. Ah! I tastar els esprais de pebre que els carabineros (policia) llançaven per foragitar la revolta estudiantil contra l’actual sistema educatiu de Xile.
A fer ports de muntanya als voltants de Santiago, ara sense pes!
Els aires i l'altitut dels Andes van canviar un xic la meva bicicleta
Una autèntica parrillada xilena amb en Pedro
Passaven els dies i s’acostava l’hora de tornar a casa. Després de 10 mesos a l’estranger, 7 treballant a Equador i poc més de 3 recorrent els Andes a cop de pedal, la veritat és que sentava bé. Per davant tenia un maratonià viatge amb avió. En primer lloc, 3h i mitja de Santiago a Sao Paulo. A Sao Paulo una escala de 13h i després 11h de vol fins la ciutat comtal, Barcelona. Va ser molt emotiva la rebuda dels meus pares i el meu germà. I també va venir la Tosca, la gossa, que havia crescut tant que ni la reconeixia. La capsa de cartró havia arribat intacta com també ho va fer l’alforja amb la tenda de campanya i altre material. Per acabar-ho de rematar, els amics em van sorprendre amb un acompanyament ciclista amb un final amb pancarta inclosa davant de casa. Què grans!
Hora de tornar cap a casa
L'esperada rebuda
I l'última sorpresa del viatge
El viatge s’havia acabat i el meu somni s’havia complert. Però aquí no s’acaba tot. Dins el meu cap ja rutllen pròximes aventures amb bicicleta. Temps al temps.
Salut
Havia entrat a Xile amb un desgast considerable després de les últimes setmanes a Bolívia. A Ollagüe, primer poblet xilè a l’altra banda de la frontera amb Avaroa, tenia la intenció de descansar un xic ja que amb els peus fets un nyap, poc podia pedalar. La propera població era Calama i estava a 200km de distància, havent-hi entremig absolutament res, tan sols una companyia minera. Així que la millor opció era agafar un autobús. Mentre dinava en una modesta posada vaig conèixer un parell de treballadors que marxaven en breu cap a Calama amb la seva pick-up. Amablement van accedir a dur-me, tot i que a Xile està prohibit portar persones a la part descoberta del 4×4. El trajecte d’Ollagüe fins a Calama va ser realment impressionant. Muntanyes i volcans nevats, salars, flamencs rosats i pedra, molta pedra. Vam veure de ben aprop el volcà Ollagüe (5868m), que curiosament fumejava, el San Pablo (6092m) i el San Pedro (6145m). També vam creuar el Salar de Carcote i el Salar de Ascotán, que picturescos amb el blanc de la neu al fons, poc tenien a envejar al Salar de Uyuni. Els voltants eren completament desèrtics, àrids, sense cap forma de vida animal ni vegetal. L’únic senyal de civilització era la mina d’Ascotán i els seus pocs treballadors. El viatge va ser entretingut de per sí, però a més, aquesta parella de xilens eren uns bons catxondos, talment com si fossin extrets d’una pel·lícula de comèdia.
L'artista xilè, Ollagüe
I l'altre artista, Ollagüe
Volcà San Pedro (6145m) i San Pablo (6092m)
Salar de Carcote, Xile
Infinitat de volcans, Xile
Calama, ciutat ubicada al mig del desert, va ser el retorn a la civilització després d’unes setmanes a Bolívia. Trobar-me novament amb plenitut de fruites, verdures, gal·letes, etc. va ser com un regal caigut del cel. És curiós com aprecies determinades coses, el que dónes per sentat, quan no les tens. A la vegada, però, em sentia com peix fora de l’aigua. Trànsit, xivarri, consells dels policies de cares al complicat vespre… eren coses que em venien de nou, ara. Vaig dirigir-me a l’oficina de turisme per inscriure’m al bus que gratuïtament et porta a la mina de Chuquicamata, un de les mines de coure més grans del món. Malauradament la llista estava plena des de feia una setmana, així que no vaig poder-hi anar. Tampoc contemplava l’opció d’anar-hi pel meu compte ja que sense aquest bus no està permés l’accés a l’interior de la mina.
Sols desèrtics, Baquedano
Tròpic de Capricorni, Xile
L’endemà posava rumb a Antofagasta, a la costa. Tres setmanes a Bolívia, per sobre dels 4000m d’altitut, m’havien dopat de mala manera a base de glòbuls vermells. Ara que anava descendint progressivament ho notava, i de quina manera! El meu cor semblava estar de vacances, no pujava de pulsacions. Vaig arribar a Baquedano, una petita població engreixada per l’alta activitat minera de la zona. Les nits, allà, encara eren fredes i no tenia ganes d’acampar. Venia gelant-me de feia dies i un sostre s’agrairïa. El que no esperava era que els preus d’allí fossin tan desorbitats. No hi havien hostals, sinó petits dormitoris que els restaurants o els propis particulars llogaven a les empreses mineres. I eren més cars que els del centre d’una cutat! No tenia ganes de sobrepassar amb escreix el meu pressupost diari (aquí a Xile és un assumpte complicat, tot és car, o millor dit, hi ha preus europeus), així que vaig anar als diferents centres municipals de la localitat. Cap d’ells volia donar-me aixopluc. Finalment en Victor, de la policia local, em va cedir un petit tros de terra per a ficar-hi el meu sac. Ara, havia d’anar-hi a partir de les 21h i marxar abans de les 6h perquè el seu jefe no li havia donat el vist-i-plau. Malgrat tot, ell estava disposat a donar-me un cop de mà. Un bon paio! Va ser curiós dormir en una comissaria (sense haver fet cap disbarat). A més, en Victor va tenir el detall de portar-me el sopar que havia sobrat. I ja se sap que l’estómac d’un ciclista sempre té un racó buit…
Arribar a Antofagasta suposava el reencontrament amb el Pacífic; des d’Equador que no el veia. I ja en tenia ganes. Bona temperatura i pantalons curts, quin luxe. És una ciutat gran, turística i amb un important port marítim. No sé què em passava, però tot el dia, a tota hora, tenia una gana de llop. Crec que l’estómac se’m va obrir novament, i de quina manera. Antofagasta està inserta en una de les regions més pròsperes del territori nacional. La seva activitat principal és la mineria, que representa, en promig, més del 57% de l’activitat econòmica regional. Reforça la vocació minera d’aquesta regió el fet que més del 45% del PIB miner de tot el país es genera aquí, agafant el timó en la producció de coure. Tot això és sinònim de gran porqueria, potser en quantitats industrials, a la vora de la ciutat.
Havent descansat, havent-me alimentat com feia temps que no ho feia i havent estudiat el mapa per a les properes jornades, vaig decidir creuar el desert d’Atacama, el desert més àrid del planeta. El desert d’Atacama està emmarcat per la serralada dels Andes i la costa, cobrint uns 105.000km2. Proveït de fruita, fideus i aigua, em disposava a començar la travessa. M’esperava creuar el que apareix a la televisió quan fan les retransmissions del Dakar (la nova versió sud americana), però no va ser així, no. Una carretera en excel·lent estat i ben senyalitzada recorre tots i cadascun dels 150km que separen el desert de la costa. Quina (grata) sorpresa! El que no sabia és que els deserts també tenien pendents. D’Antofagasta, a cota zero, fins assolir el punt més alt del desert vaig haver de pujar fins als 2000m d’altura. El trajecte va ser tranquil, sense el pas de gaires cotxes ni camions. Un excés de confiança al no portar prou aigua em va deixar sec. Carregava 3’5L d’aigua i sabia, segons m’havien dit, que un camió cisterna portava aigua a un observatori tres cops al dia. Encara l’espero. Afortunadament, i agraïnt l’hospitalitat xilena, els pocs cotxes amb els quals em vaig creuar no van dubtar ni un segon a donar-me allò que portaven: 5L d’aigua, 2 sucs i un parell d’entrepans. Amb això arribaria a l’altra banda del desert, tindria aigua per cuinar i per als propers 100km. Entrada la tarda i cansat de rodar, vaig mirar el mapa i hi apareixia un observatori no gaire lluny d’on estava. Això significava que havia d’haver-hi un cel ben parit entrada la vesprada. No m’ho vaig pensar gaire i vaig llençar el sac de dormir a la primera esplanada lliure de roques al marge de la carretera. Volia gaudir d’aquell prometedor espectacle astronòmic des de l’escalfor del meu sac. I així va ser. Quina nit. Una nit d’aquelles que es recorden, intenses, i que donen sentit a tantes i tantes hores damunt del seient de la bicicleta. Va ser una nit banyada d’estrelles irradiants al desert més àrid del món. La lluna il·luminava l’entorn d’una manera fantasmagòrica, fent inútil l’ús del frontal. Un silenci absolut i un cel de mil-i-una estrelles posaven color i banda sonora a una nit memorable.
L'única ombra que vaig trobar en 150km, Desierto de Atacama
Bivac deluxe, Desierto de Atacama
Infinit, Desierto de Atacama
150km de calor, Desierto de Atacama
El dia següent l’espetec de sol em va despertar. Tenia 100km per endavant, els últims 30 de baixada. Anava pujant i baixant les ondulacions del desert quan el comptaquilòmetres va marcar la xifra rècord de velocitat fins a dia d’avui: 80km/h. Sort que sovint reviso la tornilleria… Arribava a Paposo, altra vegada al Pacífic. Curiosament a nivell de mar feia més fred que a 2000m d’altura. També hi havia una mena de boira densa i espessa. Era la famosa camanchaca, com bé em dirien més tard, una boira que cobreix el nord de la costa xilena amb una condensació que prové dels vents desèrtics i l’anticicló del Pacífic. Paposo és un petit assentament pescador de poc més de 300 habitants. Em vaig allotjar amb una família local que, per un preu mòdic, em van tractar com un més de la família, especialment l’àvia, que volia m’endugués un sac de menjar! A la costa es respirava un aire diferent, un aire de tranquil·litat i armonia. Després de tant temps agraïa menjar peix, una cojinoa, concretament. Què bona! Vaig sortir a comprar pa i em vaig trobar l’Eduardo, un pescador local, arreglant la seva xarxa. Em va explicar la varietat de peix local, que no dista gaire del que agafen al Mediterrani, i les seves històries a alta mar. Aquí també mengen garoines em va comentar, serà qüestió de llançar-me a l’aigua! Preguntant-li si havien arribat les embarcacions d’arrastre, em va respondre no taxativament. Va afegir-hi que, en cas de fer-ho, no dubtarien en cremar-les, literalment.
Paposo, Xile
Modus vivendi, costa xilena
Pesca, Xile
Platja, Taltal
Reencontrament, Taltal
Millor moment del dia: entrepà de pa amb tomàquet, Xile
Vorejant i serpentejant la geografia costanera avui arribava a Taltal, una altra població d’uns 16000 habitants dedicada a la pesca. No només es dediquen a aquest sector, sinó també a la mineria. Havia pensat fotre’m una capbussada encara que fa bastanta rispa, però les plantes mineres situades a uns 50m de la platja em van fer canviar d’opinió.
Passar de Bolívia a Xile, del país més pobre al país més ric de Sud Amèrica, és un canvi notable. Un canvi en molts aspectes. L’estat de les carreteres, la manera de conduir, el menjar, els preus, les converses, l’aspecte general dels poblets. etc. Un altre món, a vegades. Per ara Xile m’està oferint una cara graciosa, igual que l’accent andalús dels seus habitants. La costa xilena era una zona que a l’inici del viatge no contemplava realitzar però, degut a canvis a la climatologia (neu), he hagut de canviar els meus plans. Deixo la muntanya pel mar i, essent un peix fregit (així ens anomenen als de Palafrugell), no em desagrada pas.
Salut
Havent descansat un parell de dies a La Paz i amb les piles carregades al màxim pel què venia, abandonava la capital boliviana enfilant-me per les seves rampes fins passar El Alto. A partir d’aleshores el tràfic dens i carregat m’acompanyaria uns quants quilòmetres, a la vegada que el paisatge anava desapareixent de manera progressiva. Enrere deixava les impressionants muntanyes que circunden La Paz i ho canviava, ara, per un entorn solitari, d’estepa, sols habitat per pobles fantasmes i quatre llames. En una paradeta per omplir l’estómac vaig coincidir amb un petit casament local del qual, cames ajudeu-me, vaig aconseguir marxar abans que em fessin caure rodó de cervesa.
Casament local, Bolívia
Llac Poópo, Bolívia
Competència, Challapata
Companyia, Bolívia
No-res, Bolívia
Espectadors locals, Bolívia
La tònica habitual de Bolívia en aquesta època (estació seca) és la fred, una fred extrema que arriba al seu punt àlgid a les nits, congelant el mercuri a -15ºc. Amb aquest panorama, i el que venia de Perú, el meu cos començava a fer mella i un gran torrat no va trigar gaire a aparèixer. Avui dia encara l’arrastro.
Anar fent via arribava a Oruro, últim punt de civilització abans d’endinsar-me a la Bolívia profunda. Per a celebrar-ho, vaig permetre’m uns luxes que sabia tardarien en repetir-se: una pizza, un carregament de fruites i verdures. L’endemà passava pel costat del bonic llac Poópo. En petits assentaments rurals que em trobava, aprofitava per menjar als petits mercats locals, on apaivagava la curiositat de la gent al voltant de la bicicleta. A partir d’aquí deixaria l’asfalt durants un parell de setmanes. La bona vida s’havia acabat.
Els camins de Bolívia són un tant especials, si així es pot dir. A Bolívia, per camins, s’ha d’entendre una via composta per sorra, pedra i calamina (roderes dels jeeps), pel que empènyer la bicicleta durant unes quantes hores esdevé una activitat (quasi) diària. Així que més val agafar-s’ho amb calma!
Per arribar al Salar de Uyuni tenia com a referència el volcà Tunupa (5432m), i pràcticament havia de rodejar-lo fins arribar a Tahua, punt d’inici de la travessia salar. Últim rampot de 17% i ja hi som. La primera vista del Salar impressiona, sembla de mentida. Veure reflectides les imatges dels seus voltants a la sal sembla una il·lusió òptica. El que no ho era, d’il·lusió òptica, era l’aigua que inundava el Salar. Si estem a l’estació seca! No les tenia totes… però en un acte de pit i collons més que mai, vaig decidir emprendre la marxa cap a la Isla Incahuasi (o Isla del Pescado), situada lluny a l’horitzó, com un granet, exactament a 37km. Pam. Mitja roda enfonsada al fang. Comencem bé! Per sort eren els fangars que precedien el salar. Primers crac crac per sobre la sal. Quina sensació. Força surrealista tot plegat. Semblava estar pedalant per un llac nevat, amb la mateixa por que el gel es trenqués en qualsevol moment. Però 10 minuts més tard apareixia l’aigua, més o menys un pam. Les plaques de sal no estaven compactes entre sí, sinó que uns 5 cm les separaven, pel que els sotracs eren constants. Roba d’aigua, guants d’aigua (en algun moment han funcionat?), abrics i endavant. Després de 10km n’estava fart, ja en tenia prou. La sal m’havia entrat a tots i cada un dels racons més inhòspits del meu cos, s’havia enganxat a tota la bicicleta i m’havia deixat la roba feta un nyap. La barreja de sal i sol em cremaven la cara a nivells estratosfèrics malgrat l’abundant protecció solar. Finalment, al cap de 5h arribava a la Isla Incahuasi (Casa del Inca, en qechua), plena de turistes. Per sorpresa meva aquests em van rebre amb una ovació sonada. I jo pensant: “A qui aplaudiu? Aquí l’únic pallús que arriba ben putejat sóc jo, mentre vosaltres esteu disfrutant de l’illa!”. Tenia en ment fer nit a l’illa però estava tenint molts mals de cap amb els peus. Se’m congelaven per segons! Així que preguntant i preguntant als diversos xofers de jeeps turístics per si em podien portar a l’altra banda del Salar (uns 43km), vaig trobar-ne un, l’últim, que va accedir-hi. Suposo que les pintes que portava i la cara que duia van guanyar-se la seva ànima. A la vesprada arribava a Villa Candelaria on, del no-res, hi havia un hostal de sal que posava punt i final a un dia dur, molt dur.
Postes de sol salades, Tahua
Desfil·lada popular, Salar de Uyuni
Un clàssic, Salar de Uyuni
Realitat o miratge, Salar de Uyuni
Isla Incahuasi, Salar de Uyuni
Molta fred igual a cremades, Salar de Uyuni
Vesprades taronges, Villa Candelaria
L’endemà, havent tret uns quants kg de sal de la bicicleta, posava rumb altra vegada, però en una direcció nova. Després del Salar de Uyuni m’havia de dirigir al sud del país per la famosa ruta de Lagunas Coloradas, una ruta que transcorre entre els 4300 i 4900m d’altura i molts la titllen com “uns dels llocs més verges i inverossímils del planeta”. Malauradament, degut a les intenses nevades de fa 10 dies que han deixat mitja Bolívia emblanquinada, la ruta està tancada i no se sap quan tornarà a estar oberta. M’hagués encantat rodar per aquelles contrades, però contra la mare naturalesa poca cosa es pot fer. Qui vulgui fer-se una idea més clara del què estic parlant, pot mirar la brutal crònica/fotos del fotograf català Marc Hors. Així que tocava fer canvi de plans. La sortida més sensata que tenia era per l’oest, per Avaroa.
Decepcionat per perdre’m uns dels punts àlgids del viatge, un dels racons que més esperava conèixer, em disposava a deixar Bolívia camí de Xile. Però aquest país andí no volia acomiadar-se de mi sense mostrar-me tot el seu potencial. Els 300km que em separaven de la frontera van ser una autèntica bogeria. Camins intransitables de sorra, pedres, calamina i ara, per més inri, un vent de cares provinent del sud-oest que arribava a ratxes de 80km/h. Això no era gaire divertit, i menys encara haver de fer-ho 7 dies seguits. Aquesta zona del país era quasi desèrtica per complet. Trobar menjar i aigua no era impossible però sí una tasca complicada. No parlo de trobar productes delicatessen, sinó pa, verdura i fruita. Més d’un dia vaig haver d’atipar-me a base de pa sec de dies anteriors. Tot plegat conformava un panorama bastant atípic per a un ciclista de pa sucat amb oli. Un dels punts que més em va portar de corcoll va ser l’ubicació dels camins. Si un tret distintiu caracteritza Bolívia és la nul·la senyalització dels camins. No parlo carreteres, dic camins. Et diuen “sigue el sur-oeste”. Fet! T’encamines cap allí i, de cop i volta, apareixen tres trencants. Segueixes el que va d’acord amb la teva direcció i, novament, es desdobla. Per aquest motiu em vaig perdre dues vegades. Però amb una santa flor al cul un jeep em va dur al trencant correcte. Anava cap a un altre salar… hagués anat bé! Per fi, després de suar la cansalada, arribava a la frontera boliviana amb Xile: Avaroa. El funcionari em va veure tan apurat que sense dir res em va obsequiar amb una ampolla d’aigua d’1’5L, tot un luxe! Quatre tràmits a la frontera xilena, Ollagüe, inspecció de totes i cada una de les alforges per veure si traginava productes vegetals/càrnics no declarats (?), i au, ja som a Xile!
Farra andina, Bolívia
Dilema diari, Bolívia
Vent de cares, Bolívia
Volcà Ollagüe (5868m), Xile
Un ciclista?, Bolívia
Fent un recompte ràpid, han sigut quasi 1000 kms a Bolívia. Sense cap mena de dubte, Bolívia ha estat el país més difícil pel qual mai he corregut. La climatologia extrema, els vents huracanats, la fàcil possibilitat de perdre’s entre el no-res, la dificultat (a vegades) per trobar aliments i aigua, els camins de pedra/sorra/calamina i l’altura (altura mitjana de 4000m), han fet d’aquestes setmanes un repte diari i no pas un orgasme ciclístic. Ara, a Bolívia he trobat una gent encantadora, senzilla i hospitalària, uns paisatges dignes d’un altre planeta i una manera de viure dura, que dignifica per se molts dels seus habitants. Per a mi, Bolívia marca un abans i un després quant a tot allò relacionat amb la bicicleta.
Salut
L’onada de fred que està cobrint de blanc diversos països de Sud Amèrica no va passar de llarg per l’altiplano peruà. Sortíem d’Ayaviri amb -6ºc i els voltants ben emblanquinats. Els locals no se’n sabien a venir, ja que feia molts anys que no nevava per aquestes èpoques i encara menys en temporada seca. Tampoc entenien com un parell de nanus tenien l’humor de treure la bicicleta i au, a pedalar com aquell que és boig. Veure la puna pintada de color blanc va ser una experiència increïble, uns paratges espectaculars. Ben bé semblava com estar rodant per un altre món. Entre neu, pluja i fred, molta fred, arribàvem a Puno, inici del llac Titicaca, considerat el llac navegable més alt del món (3812m) i el segon més gran de Sud Amèrica després del llac Maracaibo, a Venezuela. Des de Puno, la vista del llac no és precisament bonica. Es veu brut, lleig i contaminat. Seguíem avançant fent la volta al llac i ara sí anàvem trobant racons interessants i amb menys turistes. Uns quants quilòmetres abans de la frontera amb Bolívia vam fer l’últim àpat al Perú en un petit mercat local i, ves per on, va resultar ser uns dels millors: trucha del llac Titicaca. Boníssima!
Despertar hivernal, Ayaviri
Sorpresa local, Ayaviri
Vida, altiplano peruà
Fred remullada, altiplano peruà
Llac Titicaca, Puno
L'altra cara, Puno
Esmorzar popular, Ilave
La millor trucha del món, llac Titicaca
Quatre tràmits a Yunguyo, frontera peruana, quatre més a Kasani, frontera boliviana i ja està, “Bienvenidos a Bolivia”. En total han sigut poc més de mes i mig pedalant pels andes peruans i 2965km d’autèntic puja-i-baixa com mai abans hauria imaginat. Francament tenia ganes d’abandonar Perú. Ha sigut un país d’extrems, en el sentit que he conegut la seva millor i pitjor cara. He conegut la gent més amable del què porto pedalant com també la més indesitjable. Per a mi, Perú és un país amb un potencial increïblement gran quant a recursos naturals, però com sol passar, la gestió d’aquests per part dels que estan al poder no permet distribuïr-la equitativament entre la població, fet que provoca un descontentament general fàcilment percetible. Sols és la meva humil opinió, tot i que posant-la en comú amb altres ciclistes, no variava gaire de la d’aquests. Pedalar per Perú m’ha desgastat físicament però sobretot a nivell mental. En Sam, que porta 2 anys i 3 mesos fent la volta al món amb bicicleta, em comentava que a Perú es va trobar amb situacions que mai abans havia tingut, i no en guarda en record gaire bonic. És el meu balanç personal del què suposa conèixer un país des de les seves arrels, no només a partir dels llocs turístics, que estan fets a la mida de l’estranger, sinó des d’una realitat que no sempre et rep tal i com voldries. Malgrat tot, a Perú he vist, fins ara, un espectacle paisatgístic que dubto torni a veure properament.
Bolívia, amb 10’5 milions d’habitants i una població indígena que ronda el 63%, és un dels països amb menys recursos i alhora més exòtics de Sud Amèrica. Pedalar en una altura mitjana de 4000m immers en temperatures extremes suposa tot un repte per als ciclistes, diuen. Tot i així, tenia moltes ganes d’arribar-hi, encara que la primera parada fos Copacabana, un poble tremendament turístic que no representa en absolut el què és aquesta república presidencialista. Les primeres impressions del país no van ser gaire diferents de l’altiplano peruà: la gent és físicament igual, com també ho és el seu accent i el paisatge.
"Bienvenidos a Bolivia"
Després de 6 dies non-stop i 556km ens mereixíem un parell de dies de repòs. L’endemà d’arribar vam anar al port en busca d’un vaixell que ens portés a la famosa Isla del Sol, però no ens vam adonar que havíem d’avançar el rellotge 1h, així que vam fer salat. Malgrat tot, una posta de sol espectacular des del Cerro Calvario (3966m) va arreglar la tarda. El dia següent vam enfilar-nos en una barca de fusta poc més que xunga i després de 2h de xup-xup posàvem peu a l’illa. La Isla del Sol és l’illa més gran del llac Titicaca i el seu nom significa “roca del puma”. La major part de l’illa està habitada per població indígena d’origen qechua i aymara, i es dediquen a l’agricultura, l’artesania i al turisme, essent desenvolupat aquest últim de manera descontrolada i massificada. No obstant, la Isla del Sol és preciosa. Mai hauria pensat que en una altura de 3900m hi podia haver racons totalment mediterranis, quina sorpresa. Llàstima que l’aigua estava gelada, sinó…
Posta de sol des de Cerro Calvario (3966m), Copacabana
Sabor mediterrani, Isla del Sol
Realitat o ficció?, Isla del Sol
Aymara, Isla del Sol
Cordillera Real, Bolívia
Ara posàvem rumb a La Paz, capital del país creia jo, o almenys així m’ho van ensenyar a escola. Es veu que La Paz és la seu del govern, mentre que Sucre és la capital de Bolívia. Sortint de Copacabana el temps es va tornar a girar i vinga, pluja, altura i llavors neu. Xop de cap i peus, se’m van congelar les mans, literalment. Estàvem a -10ºc i seguíem pujant. Va ser una de les sensacions més dures que mai he experimentat i no vaig poder contenir les llàgrimes de dolor. Per sort, a l’altra banda del muntanyot hi feia sol, tot i que la fred persistia. Amb un mate calent i la versió boliviana dels sonsos, els “ispi”, ens recuperàvem d’una etapa realment dura. Llavors tocava escapolir-nos entre combis assessines i conductors temeraris fins arribar a El Alto. D’allí, la vista panoràmica de La Paz et deixa bocabadat. En primer lloc, perquè 1’5 milions de persones viuen en un autèntic replà, que fa d’aquesta ciutat un espai de vertigen. I en segon lloc, perquè està emmurallada per unes muntanyes gegants tals com l’Illimani (6462m), el Sajama (6542m) o el Huayna Potosí (6088m). A La Paz, en Sam i jo ens separarem. Ell espera un pneumàtic provinent d’UK i jo posaré rumb cap a Oruro i el Salar de Uyuni demà dissabte.
"Ispi", els sonsos bolivians
Majestuositat de barri, Bolívia
Illimani (6462) i La Paz, Bolívia
A Bolívia és complicat trobar internet depèn on es vagi. Així que la pròxima actualització, encara que amb retard, espero que sigui explicant l’experiència de creuar el Salar d’Uyuni amb bicicleta!
Salut
Al ritme de Nirvana, Pearl Jam i Gogol Bordello anava fent via cap a Cusco. Tornar a trepitjar asfalt i deixar enrera la trocha després de tants dies era una sensació realment agradable. D’aquesta manera pujar els 4000s que tenia davant es feia menys difícil. Arribava a Abancay, on m’allotjaria a casa de l’Andreas, un alemany que aviat es posarà en ruta (o no, huevón?). Última enfilada per l’Abra Soraqasa (3960m) i cap a la capital inca. Cusco és una ciutat molt bonica, amb un aire colonial que li atorga una essència característica. A la vegada, és un punt turístic de gran rellevància. Vaig arribar-hi coincidint amb l’Inti Raymi, una de les celebracions més importants del país, pel que l’afluència de turistes i gringos era més que notòria. Em vaig allotjar al famós Hostal Estrellita, punt de trobada entre ciclistes que recorren Sud Amèrica. Els seus propietaris, en Pancho i el seu germà, fan d’aquest petit lloc una casa més que acollidora. I amb un esmorzar boníssim! Allà vaig coincidir amb en Nino, un alemany que porta 16 mesos en ruta. Una parella polaca/anglesa que ve d’Ushuaia. Una parella alemanya de 65 anys amb un estat físic brutal que pedalen, per tercera vegada, part dels Andes. I en Sam, un anglès de 25 anys que en porta 2 i mig fent la volta al món amb bicicleta. Va ser genial conèixer altres ciclistes, compartir experiències i sobretot, pensar amb futurs projectes.
Els 5 dies que vaig passar a Cusco amb la intenció de recuperar-me de la pallissa de la Sierra Central no només van servir per sortir, menjar com un senglar i gaudir de l’ambient familiar de l’hostal Estrellita, sinó que també em van permetre visitar el famós Machu Picchu. És un lloc molt ben parit, que impressiona, encara que tants turistes (d’aquells que van disfressats com si anéssin a un safari per l’Àfrica profunda) et fan venir mal de cap. Cusco va resultar ser un lloc perfecte per descansar i agafar forces de cares a la segona part del viatge. L’única nota negativa va ser que em van robar la càmera. Afortunadament guardo les fotos en un USB i HD extern, així que només vaig perdre les fotos de dos dies. Anant amunt i avall per la ciutat vaig trobar una càmera igual que la meva.
Inti Raymi, Cusco
Cusco
Machu Picchu
Des de dalt el Huayna Picchu
Sopar de germanor a l'Hostal Estrellita, Cusco
Després de 5 dies sense tocar la bicicleta estava ansiós per emprendre la marxa de nou. Ara no anava sol, sinó que compartia pedalades amb en Sam. És força diferent pedalar acompanyat, especialment quan un té els seus hàbits establerts i la rutina diària més que dibuixada. Tot i així, és molt divertit i agradable. En Sam, de 25 anys i amb 2 i mig en ruta pel món amb bicicleta, té unes quantes històries per explicar, així que la cosa funciona molt bé. Sortíem de Cusco direcció Bolívia. Deixàvem enrera la Sierra Central per endinsar-nos ara a l’altiplano peruà, un desert de puna que ronda els 4000m de mitjana i es caracteritza per unes temperatures baixíssimes. Una parella francesa ens va recomanar anar a unes aigües termals abans d’entrar al departament de Puno, i així ho vam fer. A les 14h ens plantàvem allí. Dubto que hi hagi millor manera d’acabar un dia que immers en aigües termals situades a una altura de 4200m, rodejades de paisatges andins. Allà vam acampar també, i és que era un lloc d’insomni. Ara, ens vam aixecar amb -8ºc i les tendes plenes de gel. Vam continuar fins dalt l’Abra La Raya (4338m) acompanyats d’una forta nevada i una fred que pelava! Aquest cerro marcava l’inici del departament de Puno. En aquesta regió el paisatge és espectacular. Muntanyes altíssimes, una altura mitjana de 4000m, deserts de puna al v0ltant i població indígena d’origen quechua i aymara. Tant en Sam com jo pedalàvem embadalits davant de tanta bellesa.
Checuaque, Perú
Sam, l'anglès que porta 2 anys i mig pedalant pel món
Aigües termals de Pojpojquella, 4200m
MSR vs. Primus stove
Paisatge andí d'altura, Puno
Abra La Raya, 4338m
Altiplano peruà, Puno
Demà posarem rumb cap al llac Titicaca, el més alt del món, i en breu entrarem a Bolívia. Aquests dies de temperatures gèlides a l’altiplano peruà són un tastet del què serà pedalar per Bolívia, on s’esperen nits a -20ºc. Així que com bé diuen: mai por, sempre acollonit!
Salut
Comentaris recents