Audiovisual a Palafrugell

Us convido a la presentació de l’audiovisual ‘Els Andes a cop de pedal’, que tindrà lloc el proper divendres 7 d’octubre a les 22h a Can Genís, Palafrugell.

Una travessa dels Andes amb bicicleta i en solitari, creuant els països d’Equador, Perú, Bolívia i Xile amb un total de 5100 km i 100 dies. Un viatge intens, ple d’emocions i aventures, immers en la naturalesa extrema de la serralada andina i la humilitat de la seva gent. Us hi espero!

Salut,

Gerard

Fi del viatge: els Andes amb bicicleta

El viatge s’ha acabat. Han sigut 100 dies i 5100 km amb bicicleta pel cor dels Andes. Una terra que té infinitat de coses a oferir, encara que molts dels que hi viuen poc tenen. No importa quant humil fós l’entorn de les persones amb qui he compartit alguna estona; invariablement, l’experiència no tenia preu.

La calidesa i amabilitat dels habitants de la Sierra atenuen l’agressiva naturalesa que conforma aquest deliri paisatgístic. Infinits mosaïcs de mil i una varietats de color verd tinten les abruptes muntanyes de l’entorn. N’hi ha que gairebé toquen el cel, com per exemple el Chimborazo (6310m) a Equador, el Huascarán (6768m) a Perú o el Sajama (6552m) a Bolívia. Perquè al cap i a la fi, els Andes és vent, páramo, pluja, solitud, silenci, abscència, boira, abisme, cims, sol, llacunes, vida, transcendència, hospitalitat. L’ecosistema andí és equiparable a un desert. Sols les llames perturben la tranquil·litat de la seva extensió. El caràcter afable d’aquells que viuen a la Sierra, amb les galtes rogenques cremades pel sol d’altura i un exèrcit de glòbuls vermells, fa d’aquesta regió un espai idíl·lic, un espai on només el vent és capaç de trencar el silenci que regna als incomptables cims.

Mirades de complicitat, Andes

Recórrer els Andes amb bicicleta ha marcat un abans i un després a la meva vida. Recordaré aquest viatge fins el dia que la meva última neurona passi a millor vida. Les experiències que m’enduc són incomptables, com també ho són les dosis de coneixement que els seus habitants m’han ofert. Jo penso que els Andes col·loca a cadascú al seu lloc. No és senzill traduïr en paraules l’enorme sentiment d’insignificància humana i personal que es pot arribar a experimentar perdut enmig de la immensitat andina. La seva gent, humil i treballadora, escenifiquen amb el·legància un valor important que ha desaparegut en la nostra societat i tant urgeix avui en dia: la humil·litat.

Moltes gràcies a tots els lectors d’aquest bloc. Família, amics, anònims. Heu format part d’aquesta aventura ciclista i m’heu ajudat a pedalar en els moments més difícils. Espero que hàgiu gaudit de les fotos i les cròniques, i de pas, hàgiu après alguna cosa d’aquests països increïbles, tan llunyans i tan propers a la vegada. El plaer ha estat meu.

Ens veiem a la pròxima aventura a cop de pedal (que ja s’està barrinant dins al meu cap). Fins aleshores, a fer bondat.

Salut,

Gerard

Etapa 11: Taltal – Santiago de Chile, km. 5100

Les etapes costaneres s’estaven acabant abans de trobar-me amb l’avorrida i monòtona Panamericana en direcció sud cap a la capital. Sortia de Taltal enfrontant-me, com venia essent costum des de Bolívia, amb un fort vent en contra que em dificultava la suma de quilòmetres. Sort de la música, que m’ajudava a passar les hores més ràpidament entre un entorn àrid i desèrtic. A Las Bombas vaig carregar aigua per passar la nit al PN Pan de Azúcar, caracteritzat per les seves boniques cales i els càctus endèmics Copiapoa. Es notava que tornava a acostar-me al mar perquè la humitat era altíssima. Brut, ple de pols i enganxifós de totes bandes, vaig arribar a la platja ben entrada la nit. Al fons vaig divisar unes quantes cabanyes que van resultar ser dels pescadors. Vaig anar-hi i els preus eren desorbitats. Sols vaig comprar una mica de fruita i verdura per sopar. A la mateixa Caleta Pan de Azúcar hi havia una zona de càmping. Bé, era un sostre i una petita paret de mig metre que protegia de la brisa del mar. Quan em disposava anar cap allí per a passar-hi la nit, una dona em va dir que s’havia de pagar. Cap problema. Tot sigui pel manteniment d’aquest paratge natural. Però tu… 15.000 pesos, uns 22€! Què ens hem tornat boig, li vaig dir? Una cosa és pagar un preu simbòlic i una altra aquest robatori. Vaig dir-li que me n’anava a acampar a un altre lloc, però quan era negra nit i no corria ni una ànima, vaig tornar cap allí i vaig estirar el sac sota la paret de mig metre. Cuinant amb tant silenci com m’era possible i no utilitzant el frontal vaig anar a dormir sense ser descobert. Em vaig aixecar amb el sac negat d’aigua per la humitat, però almenys m’havia estalviat uns bons calerons.

PN Pan de Azúcar, Xile

Continua la lectura de “Etapa 11: Taltal – Santiago de Chile, km. 5100”

Etapa 10: Ollagüe – Taltal, km. 4715

Havia entrat a Xile amb un desgast considerable després de les últimes setmanes a Bolívia. A Ollagüe, primer poblet xilè a l’altra banda de la frontera amb Avaroa, tenia la intenció de descansar un xic ja que amb els peus fets un nyap, poc podia pedalar. La propera població era Calama i estava a 200km de distància, havent-hi entremig absolutament res, tan sols una companyia minera. Així que la millor opció era agafar un autobús. Mentre dinava en una modesta posada vaig conèixer un parell de treballadors que marxaven en breu cap a Calama amb la seva pick-up. Amablement van accedir a dur-me, tot i que a Xile està prohibit portar persones a la part descoberta del 4×4. El trajecte d’Ollagüe fins a Calama va ser realment impressionant. Muntanyes i volcans nevats, salars, flamencs rosats i pedra, molta pedra. Vam veure de ben aprop el volcà Ollagüe (5868m), que curiosament fumejava,  el San Pablo (6092m) i el San Pedro (6145m). També vam creuar el Salar de Carcote i el Salar de Ascotán, que picturescos amb el blanc de la neu al fons, poc tenien a envejar al Salar de Uyuni. Els voltants eren completament desèrtics, àrids, sense cap forma de vida animal ni vegetal. L’únic senyal de civilització era la mina d’Ascotán i els seus pocs treballadors. El viatge va ser entretingut de per sí, però a més, aquesta parella de xilens eren uns bons catxondos, talment com si fossin extrets d’una pel·lícula de comèdia.

L’artista xilè, Ollagüe

Continua la lectura de “Etapa 10: Ollagüe – Taltal, km. 4715”

Etapa 9: La Paz – Ollagüe (Xile), km. 4240

Havent descansat un parell de dies a La Paz i amb les piles carregades al màxim pel què venia, abandonava la capital boliviana enfilant-me per les seves rampes fins passar El Alto. A partir d’aleshores el tràfic dens i carregat m’acompanyaria uns quants quilòmetres, a la vegada que el paisatge anava desapareixent de manera progressiva. Enrere deixava les impressionants muntanyes que circunden La Paz i ho canviava, ara, per un entorn solitari, d’estepa, sols habitat per pobles fantasmes i quatre llames. En una paradeta per omplir l’estómac vaig coincidir amb un petit casament local del qual, cames ajudeu-me, vaig aconseguir marxar abans que em fessin caure rodó de cervesa.

Casament local, Bolívia

Continua la lectura de “Etapa 9: La Paz – Ollagüe (Xile), km. 4240”

Etapa 8: Ayaviri – La Paz (Bolívia), km. 3545

L’onada de fred que està cobrint de blanc diversos països de Sud Amèrica no va passar de llarg per l’altiplano peruà. Sortíem d’Ayaviri amb -6ºc i els voltants ben emblanquinats. Els locals no se’n sabien a venir, ja que feia molts anys que no nevava per aquestes èpoques i encara menys en temporada seca. Tampoc entenien com un parell de nanus tenien l’humor de treure la bicicleta i au, a pedalar com aquell que és boig. Veure la puna pintada de color blanc va ser una experiència increïble, uns paratges espectaculars. Ben bé semblava com estar rodant per un altre món. Entre neu, pluja i fred, molta fred, arribàvem a Puno, inici del llac Titicaca, considerat el llac navegable més alt del món (3812m) i el segon més gran de Sud Amèrica després del llac Maracaibo, a Venezuela.  Des de Puno, la vista del llac no és precisament bonica. Es veu brut, lleig i contaminat. Seguíem avançant fent la volta al llac i ara sí anàvem trobant racons interessants i amb menys turistes. Uns quants quilòmetres abans de la frontera amb Bolívia vam fer l’últim àpat al Perú en un petit mercat local i, ves per on, va resultar ser uns dels millors: trucha del llac Titicaca. Boníssima!

Despertar hivernal, Ayaviri

Continua la lectura de “Etapa 8: Ayaviri – La Paz (Bolívia), km. 3545”

Etapa 7: Andahuaylas – Ayaviri, km. 3090

Al ritme de Nirvana, Pearl Jam i Gogol Bordello anava fent via cap a Cusco. Tornar a trepitjar asfalt i deixar enrera la trocha després de tants dies era una sensació realment agradable. D’aquesta manera pujar els 4000s que tenia davant es feia menys difícil. Arribava a Abancay, on m’allotjaria a casa de l’Andreas, un alemany que aviat es posarà en ruta (o no, huevón?). Última enfilada per l’Abra Soraqasa (3960m) i cap a la capital inca. Cusco és una ciutat molt bonica, amb un aire colonial que li atorga una essència característica. A la vegada, és un punt turístic de gran rellevància. Vaig arribar-hi coincidint amb l’Inti Raymi, una de les celebracions més importants del país, pel que l’afluència de turistes i gringos era més que notòria. Em vaig allotjar al famós Hostal Estrellita, punt de trobada entre ciclistes que recorren Sud Amèrica. Continua la lectura de “Etapa 7: Andahuaylas – Ayaviri, km. 3090”

Etapa 6: Huancayo – Andahuaylas, km. 2470

Tip com un aglà després d’haver fet un tastet de la cuina criolla de Huancayo i els beures típics de Perú (naranjilla i pisco) amb en William de Couchsurfing, em disposava a penetrar el cor dels Andes peruans, la Sierra Central. La Sierra Central és un territori inhòspit, poc conegut i amb una geografia agressiva. A la vegada, és afable amb aquells que estan de pas i disposa d’una gent increïblement propera. Diuen que és una de les regions andines on millor es pot apreciar l’autèntic esperit inca. Durant els centenars de quilòmetres recorreguts entre duríssims desnivells amb la famosa trocha, acompanyat en tot moment per la salvatge vall banyada pel riu Mantaro, rebia nombroses mostres d’amabilitat per part dels locals. Ara una foto, ara una fruita de regal, ara preguntes i més preguntes. A la part més baixa de la Sierra, als 2000m, el paisatge era talment com el Far West: càctus, sorra, pols i calor, molta calor.

Riu Mantaro, Sierra Central del Perú

Continua la lectura de “Etapa 6: Huancayo – Andahuaylas, km. 2470”

Etapa 5: Huaraz – Huancayo, km. 1943

La sortida de Huaráz em deparava un recorregut duríssim, a la vegada que impressionant, per uns paisatges de pel·lícula, talment com els havia somniat en el seu dia. A la meva esquerra tenia el cim més alt del Perú, el Huascarán (6768m). Però no estava sol, sinó que l’acompanyaven tota una sèrie de muntanyes que conformen la Cordillera Blanca, un paradís pels amants de l’alpinisme i la naturalesa. Em disposava a creuar el PN Huascarán en 2-3 dies, segons les indicacions del mapa, que eren bastant pobres i imprecises. Portava força menjar i aigua perquè no corre gaire ningú per aquí. L’entrada al parc va ser pel camí que condueix al nevado Pasto Turi (5682m), un camí de trocha, és a dir, pedres i roques escampades per tot arreu i una mica de sorra. El trajecte prometia. Arribava el vespre i al meu voltant sols hi havia 5000s, 6000s i puna (páramo com es coneix a Equador), l’ecosistema andí que regna per sobre dels 3800m. Enmig del no-res vaig gaudir d’una de les millors acampades de la meva vida, sota un cel de mil-i-una estrelles. Ara, quina fred que feia (-15ºc)! Em vaig despertar tot sobressaltat quan vaig sentir que algú remenava les meves coses, que estaven a l’entrada de la tenda. No vaig poder evitar deixar anar un ‘quién anda ahí!‘, al més pur estil Chuck Norris. En resumides comptes, no va ser més que un gos que gratava la bossa d’escombraries del sopar de la nit anterior…

Hotel de 1000 estrelles

Continua la lectura de “Etapa 5: Huaraz – Huancayo, km. 1943”

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: