Etapa 2: Vilcabamba – San Ignacio (Perú), km. 460

El ciclista basc tenia tota la raó. El pas fronterer entre Equador i Perú per Zumba era una autèntica muntanya russa. Si a això li afegeixes pluja, fang i vent en contra, obtens una combinació letal.

El modus vivendi actual

Sortint de Vilcabamba m’endinsava al pas de la Sierra a l’Amazonia. Són uns paisatges increïbles, desconeguts per a molts, ja que és una zona molt poc concorreguda. Diuen que és la via d’entrada de la droga al país, encara que es tracta d’una zona molt tranquil·la, a diferència de les fronteres de Huaquillas (costa) i Macará (interior).

Sortida de Vilcabamba (de pujada, és clar)

Em tocava superar uns desnivells força alts en un terreny pràcticament destrossat pel fang i la pluja dels últims dies (el maig encara és hivern a Equador, per tant, sinònim d’aigua). Un vent de cares fortíssim feia més irrisòria la meva mitjana de 7 km/h. Estava patint de valent. La bicicleta anava al seu límit. En uns replans de baixada les pastilles de fre es van fondre en 5 minuts. Sembla que l’esforç és directament proporcional amb la bellesa dels entorns, doncs a la baixada vaig poder gaudir d’un espectacle paisatgístic!

Pluja, fang, pedres…
Sort que les alforges són impermeables!
La baixada, després d’un port de 40km amb pluja, fang i un vent de cara que quasi em fot daltabaix, sempre és motiu de celebració!
Un plaer rodar per aquests paratges
Sense paraules

Amb penes i treballs vaig arribar a Valladolid (800 habitants), on l‘hermano Jorge va accedir a allotjar-me a la parròquia del poble. Ara, una parròquia amb neons i tot, tu! L’endemà m’havia proposat arribar a Zumba, el pas més exigent. El temps no acompanyava, com de costum, però em vaig enfundar la roba d’aigua i som-hi! Sols 3 km va durar la meva proesa. Encara hi havia més fang que el dia anterior, pedra suelta, els rius desbocats, més puja-i-baixes i pràcticament era impossible avançar.

Almenys es va intentar

Així que en un exercici de sentit comú vaig aturar la primera pick-up que passava i cap a Palanda, la següent població. Allí, després de rebre la negativa de diferents camioners que es dirigien a Zumba per tal de portar-m’hi i veient que el bus no arribava, no em va quedar més opció que pagar un taxista amb pick-up. Veient els 52 km dels quals em vaig salvar, l’opció del taxista es presentava com la més sensata! Una cosa és pujar pendents de 14% carregat com una mula amb terreny sec i l’altra fer-ho amb un fangar de cal Déu. Ja pedalant, de Zumba em dirigia a La Balsa, frontera peruana. El camí tampoc era fàcil, però almenys era ciclable. Ara estava a la pura Amazonia. El paisatge em deixava sense paraules, igual que la calor i la humitat sense alè.

La burocràcia va ser un pur tràmit. Passaport, segell, canvi de dòlars a pesos i au, ja som a Perú. La primera sensació és que Perú és un país més pobre que Equador, més barat i amb una gent més curiosa. Al primer poble que trobo passada la frontera, Namballe, m’allotjo a l’intercafè popular. Quina cosa més rara, però almenys em permeten ficar la tenda en un tros de terra. Vaig a fer un vol pel poble, sense perdre’m, que tan sols és de 2000 habitants, i acabo sopant al restaurant més xungo. Si el meu estómac aguanta aquell àpat, aguantarà tot el que li vingui per davant!

Última pujada d’Equador …
… i ja sóc a Perú!
No és el paisatge idíl·lic per a plantar la tenda, però almenys és un sostre

Ara ja no era la pluja ni la fred, sinó el sol i la calor. Sortint de Namballe abans de les 8 am el termòmetre marcava 30ºc. M’havien dit que fins a San Ignacio era llano, però noi, si per això entenen 25 km de pujada… malament anem! San Ignacio és una província rural del nord del Perú especialitzada en la producció de cafè. A cada casa (de fang i palla) que creuava, estaven assecant els grans de cafè per tal de vendre’ls als mercats propers. En una parada tècnica per comprar galetes, unes senyores m’han fet l’explicació més tècnica i precisa que podia haver rebut mai!

“Joven. Usted se queda acá ayudándonos con el café durante una temporada y nosotras le buscamos una buena moza”
Quina bona pinta
Inesperada trobada amb en René i la Monique a San Ignacio

Arribava a San Ignacio a l’hora de dinar i, casualitats de la vida, vaig trobar en René i la Monique, una parella suïssa-alemanya que porten 1 any i mig viatjant per tot el món en diferents mitjans de transport (motxilla i transport públic, motocicleta i ara bicicleta). Els vaig conèixer al seu pas per Cuenca. Aprofitant l’avinentesa d’aquesta trobada i per tal de rentar la roba, que ja feia falta, em quedo una nit en un hostal d’aquí. Perú és més barat que Equador, i els 2’5€/nit que pago en són una prova irrefutable. Demà, de camí a Chachapollas, pedalarem uns quants quilòmetres junts. Ah! Un catxondeo això dels mototaxis amunt i avall… van com bojos!

Mototaxis amunt i avall com bojos, San Ignacio

Salut

Advertisements

12 thoughts on “Etapa 2: Vilcabamba – San Ignacio (Perú), km. 460

Add yours

  1. uuuaaaaauuuu!!!! Quina passada Gerard!! És increible tot el que estas fent, quines aventures!! Puja baixa!!! Necessitaras un bon fisio que et descarregui les cames..jeje. Increible!! Segueix disfrutant com fins ara!!
    Un petonas gegant!!!

  2. Chachapollas…xddd un nom molt ben trobat!! jajaj m’imagino que és d’agraïr trobar-se algu conegut pel camí quan un viatge sol! 🙂 m’alegro que la teva entrada al perú hagi estat sense entrebancs! i ja sas…si et vols repensar aixo de la bici, el business del cafè t’espera!! jejeje muaaa!

  3. Vaya, estás hecho un poeta gerard! Menudas carreteras te buscas, no las había más dificiles que no todo es paseo en la vida!! jejeje

    venga, mucho ánimo y sigue contando…
    Petonets

  4. Gerard!!! bé tiu, veig que estàs on fire! disfruta-ho! que moments així ja saps que són únics i que et curteixen per la vida. Ara, et dic el mateix de sempre… vas mol carregat!!!! s’ha d’anar ultra-mega-light! sino no et mous de terra!
    Bé, tiu, molts ànims i digal’s-hi als payo-ponis que un dia passaré per allà.
    Fumeli fort a les fotillos que molen!!
    vinga’n, gaaasss a la burra i a disfrutar-ho!
    iscle

  5. Són genials aquestes cròniques juntament amb les fotos!! Continua així, molts i molts ànims Gerard. Records des de les Gavarres.

  6. Ep, em kedu sobretot amb la proposta de la dona del primer poble de peru, i am el nom del poble “Chachapollas”, q cachondus jajajaj.

    Segueix pedalant fort i cuidat el físic, xq el cap seguim veien q el tens b am les teves explicacions q rossen la poesia !!!

    Una pedalada i fins aviat !!

    PD: cuando vuervas le vas a meter al porcel y toooo !!!

  7. quina enveja !! anim que es fantastic ; fes fotos que son bonissimes .
    Una abraçada i et segueixo desde la vila

    records !

  8. Vinga va que per 4 grans de café tens una mossa Peruana! Ja t’ho dic jo d’allà tornes amb vaca i vedell!!! hehehe
    Quins paissatges! això ha de ser un regal per la retina, les pujades es deuen fer “amenes” amb aquestes vistes!
    Ah! Per cert ja he vist que portes Catalunya a la bici eh!! Doncs desde Catalunya moltes forces per seguir endavant!!

  9. Anims gerard!!!! ja m’agradaria ser alli amb tu, encara que m’estigues afogant i cagant amb la mare que va parir la bici als 5 min,….. no mes et faltaria ara tornar amb una mamacita peruana, amb un sac de cafè i un puro a la boca!!! jejejej molts records.

    Sort i força amic meu……

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: