Etapa 5: Huaraz – Huancayo, km. 1943

La sortida de Huaráz em deparava un recorregut duríssim, a la vegada que impressionant, per uns paisatges de pel·lícula, talment com els havia somniat en el seu dia. A la meva esquerra tenia el cim més alt del Perú, el Huascarán (6768m). Però no estava sol, sinó que l’acompanyaven tota una sèrie de muntanyes que conformen la Cordillera Blanca, un paradís pels amants de l’alpinisme i la naturalesa. Em disposava a creuar el PN Huascarán en 2-3 dies, segons les indicacions del mapa, que eren bastant pobres i imprecises. Portava força menjar i aigua perquè no corre gaire ningú per aquí. L’entrada al parc va ser pel camí que condueix al nevado Pasto Turi (5682m), un camí de trocha, és a dir, pedres i roques escampades per tot arreu i una mica de sorra. El trajecte prometia. Arribava el vespre i al meu voltant sols hi havia 5000s, 6000s i puna (páramo com es coneix a Equador), l’ecosistema andí que regna per sobre dels 3800m. Enmig del no-res vaig gaudir d’una de les millors acampades de la meva vida, sota un cel de mil-i-una estrelles. Ara, quina fred que feia (-15ºc)! Em vaig despertar tot sobressaltat quan vaig sentir que algú remenava les meves coses, que estaven a l’entrada de la tenda. No vaig poder evitar deixar anar un ‘quién anda ahí!‘, al més pur estil Chuck Norris. En resumides comptes, no va ser més que un gos que gratava la bossa d’escombraries del sopar de la nit anterior…

Hotel de 1000 estrelles

Això prometia

El matí següent, i a 2km d’on havia dormit, arribava a l’entrada del Parc Nacional. No sabia que estava allí, sinó, potser hagués demanat sostre per a passar-hi la nit. Pago els 5 soles pertinents i carrego més aigua. El paisatge continuava essent senzillament fabulós, més encara amb el dia esplèndit que feia. Sort del sol, que amortiguava un xic una fred terrible. Per davant meu tenia dos dies de pujada, fins culminar l’Abra Yanashalla (4720m), un dels ports amb més categoria de tota la ruta. Els desnivells eren molt pronunciats, però el què realment ho feia complicat era el ja més que conegut vent en contra. Per més inri sol aparèixer en els moments menys indicats, com per exemple la pujada a ports, i mai, mai, a favor! Fins i tot empenyent la bicicleta tenia grans dificultats per avançar. Intentava distreure’m amb la música, però res a fer. Era mentalment agotador. El mapa no era gaire concret en aquesta zona i segons aquest, anava a pas de cargol, pel què no em sorprenia gaire. De tots els trencants que havia d’agafar, cap hi apareixia. Així que cop de brúixola i endavant. Avançava i avançava, pujava i pujava, però no tenia ni idea d’on era. Al cap de 2 dies vaig creuar-me amb el primer camió i al mostrar-li el mapa perquè m’indiqués on estava, sorpresa. Només em quedaven 7 km per fer cim a l’Abra Yanashalla (4720m). El comptava fer el dia següent, així que no podia rebre millor notícia. Ja era tard i quedaven poques hores de llum, però vaig apretar les dents i cap amunt! A les 17h en punt i amb una temperatura de 2ºc, vaig arribar a dalt. Quines vistes! A la meva esquerra tenia la Cordillera Blanca i ara, a la dreta, la Cordillera Huayhuash, amb el Yerupajá (6634m) exercint de lider. Volia acampar per disfrutar d’unes vistes acollonants però m’estava pelant de fred; portava 10h pedalant/empenyent la bicicleta i l’únic que volia era una dutxa d’aigua calenta i descansar. Així que, sortosament, a 30km hi havia el primer poble, Huallanca, tot de baixada! Esquivant nombrosos gossos que sortien al meu pas mostrant unes dentadures que no tenien res a envejar a la de Michael Reiziger, per fi havia acabat el dia. Avui havia fet rècord d’altura amb la bici (4720m) i m’havia pelat de fred com mai, pel què em mereixia un premi. Després de quasi un mes en ruta obtenia la primera dutxa d’aigua (realment) calenta!

Abra Yanashalla (4720m), PN Huascarán

La sortida de Huallanca indicava l’entrada a la part nord de la Sierra Central del Perú, un territori poc explorat i visitat. Diuen que, encara que no posseeix ruïnes o jaciments mundialment coneguts ni tampoc centres turístics d’última generació, és la regió on es pot veure el Perú més proper i quotidià, on realment sobreviu l’esperit inca en la vida diària. I pel què jo he vist fins ara, així és. En el meu camí fins a Chavinillos passava per diminuts assentaments rurals omplerts de vida indígena. Fins i tot tenia alguns problemes de comunicació, ja que moltes de les persones a qui m’adreçava només parlaven i entenien quechua. Ara, no s’oblidaven de la paraula gringo, no. Malgrat tot, eren tremendament simpàtics i riallers. Era talment com retrocedir 50 anys enrere. Constantment havia d’aturar-me i baixar de la bicicleta per deixar pas als petits campesinos, nens/es de no més de 6-8 anys que s’encarregaven de dur amunt i avall el seu ramat format per ovelles, porcs, gallines, cavalls, vaques, etc. En aquesta part del viatge estava veient el Perú que no surt a les revistes, ni tampoc el Perú que venen als tours turístics.

Trànsit a les carreteres andines
Petites mirades de complicitat
Realitat andina

De bon matí i llest per començar el dia, la fred era terrible, altra vegada. Uns suant la cansalada al juny i al costat de la platja, i d’altres pelant-se de fred! Abrigat fins les celles ascendia fins la corona del Inca (3950m), d’on després baixaria fins a Huánuco, on en Carlos de CouchSurfing m’allotjaria un parell de nits. Huánuco és una ciutat de la Sierra situada a una altura relativament baixa (1950m), plena de pols i, segons indica el cartell d’entrada, “la ciudad con el mejor clima del mundo“. Em pregunto qui devia ser l’il·luminat que va deixar anar aquesta perla. Vaig aprofitar per visitar el jaciment arqueològic de Kotosh. Kotosh és conegut també com el Templo de las Manos Cruzadas degut al tresor més destacat que conté: un parell de mans de fang creuades de tamany natural. L’escultura data del 2000 aC. No se sap molt sobre la cultura Kotosh, tan sols que és una de les cultures andines més antigues.

Kotosh, Huánuco

Essent dissabte i per tal de donar una alegria a l’estómac, que de tant en tant també s’agraeix, vaig aturar-me en un restaurant de carretera per provar un dels menjars criollos (autòctons) de la Sierra peruana: la pachamanca. És un plat típic basat en la cocció de carn de vaca, chancho, pollastre i cuy, prèviament amacerats amb espècies, amb pedres roents. Del més bo que he tastat mai!

Pachamanca, plat típic de la Sierra Central

Una vegada superat el Cerro de Pasco (4330m), em trobava finalment al mig de la Sierra Central. Aquesta zona inhòspita es caracteritza pel seu paisatge de puna i multitut de llames pertot arreu. I per la fred, és clar. Una fred horrible. A mitja tarda ja glaça i, quan se’n va el sol, els carrers queden sense ni una ànima. Sovint ocurria que no podia omplir les botelles d’aigua perquè les canonades quedaven gebrades a qualsevol hora. Viure per damunt dels 4000m ha de ser força dur. La Reserva Nacional de Junín,  amb el llac Junín essent el segon més extens del país després del Titicaca, em va acompanyar durant el trajecte fins a Jauja. No sé si va ser el batut de maca que em vaig prendre per esmorzar (la maca és un fruït típic d’aquesta regió) o el bon asfalt de la carretera amb un lleuger puja-i-baixa, que vaig batre rècord de quilometratge: 170km. L’entrada a Jauja va ser força curiosa. Tinc una capacitat especial per a trobar els torrats de cada poble. I aquesta vegada no va ser-ne una excepció. Al veure’m arribar van venir a buscar-me per tal de convidar-me a un got de cervesa. No era qüestió de fer-los un lleig i au, ja hi som pel tros. Per si no en tenia prou amb la mataroniana jornada ciclística, el parell d’hores compartides amb aquests artistes em van deixar fet pols. De negra nit i amb la vista ben enterbolida, vaig entrar al primer hostal que vaig trobar. I avui he arribat a Huancayo, situada a la falda de la vall de Mantaro, on descansaré un parell de dies abans d’afrontar les properes etapes.

Llames a la puna
Llames a la puna
Maca, un fruït típic de la Sierra Cental
Els torrats de Sausa

Molts em van dir que vaig ser partícep d’un moment històric del Perú. Aquest diumenge es van celebrar les eleccions nacionals. Els dos candidats eren Keiko Fujimori (Fuerza 2011), filla del dictador Alberto Fujimori, i el comandant Ollanta Humala (Gana Perú). La victòria va ser per Ollanta i d’una manera molt justa (51,5%). Des que vaig entrar al Perú constantment demanava l’opinió de la gent respecte els dos candidats. Mai vaig trobar unanimitat en la resposta d’aquests i això sembla haver-se reflectit en els resultats finals. Vaig escoltar discursos de tots els colors. Una síntesi d’aquests vindria a ser la següent. Els partidaris de Keiko veien en ella la continuació del modus operandi polític que va utilitzar el seu pare, Alberto Fujimori, des dels 90. Aquest va aconseguir treure un Perú de la pobresa i encaminar-lo cap a uns temps de prosperitat i creixement. Tot això, però, sota un context de corrupció general (apropriació de diners públics) i crims de la humanitat. Per aquest motiu està complint condemna en l’actualitat. Malgrat tot, els partidaris de Keiko pensaven que el fi justifica els mitjans i acceptaven les accions de corrupció que va portar Perú a una millora econòmica com a legítimes. A l’altra banda, el comandant Ollanta Humala. L’opció del cambio, com ho deien aquí. Per a molts, qualsevol opció que acabés amb la dinastia dels Fujimori era bona. I aquí és on Ollanta tenia el seu paper. Polític i militar retirat, el seu discurs es basava en l’aplicació d’un socialisme a la república de Perú. Conversant amb els partidaris d’Ollanta, la meva pregunta sempre era la mateixa: “¿y no tenéis miedo de que Perú pueda convertirse en una nueva Venezuela de Chávez, Cuba de Castro o Chile de Pinochet, con un ex-militar al poder?”. Sens dubte és una qüestió de risc inherent que comporta el present canvi, de la mateixa manera que ho corrobora una caiguda de la Borsa de Perú d’un 14% l’endemà de les eleccions. No obstant, si un aspecte em va quedar clar va ser el fet que la població no permetrà que això passi. Amb pocs dies vaig escoltar de manera freqüent l’expressió ‘levantamiento del pueblo’. Ara, la mà d’un militar no sol ser de goma.

Salut

Advertisements

15 thoughts on “Etapa 5: Huaraz – Huancayo, km. 1943

Add yours

  1. Hey Gerard, saludos hermano, estamos en la Oficina viendo tu blog con Pepito, que te manda un saludo con el cariño que acostumbra en su ser.

    Hoy presente mi renuncia al proyecto BDM, salieron nueas oportuniades académicas y proyectos propios

    Un saludo desde los 4 ríos

    Juan Daiel

  2. ohhh Gerard que xules les fotos i el que expliques, has conegut d’aprop el Perú més autèntic, quina enveja… que segueixi anant tan bé! un petó

  3. muchas fuerzas amigo, a disfrutar de America, y sus hermosos paisajes y gentes.
    Nuestra futura hija, tambien te manda un abrazo
    Mire & Mati

  4. collons nanu!!això és serio eh!!té una pinta que te cagues tot plegat, i pels llocs que passes, la gent que et trobes, les mil i una anècdotes (i les que no deu explicar!) chapó!! segueix disfrutant de cada pedalada, però no apretis com animal que ja saps!! una abraçada i força malparit!!

  5. que bo lo de quien hay ahi! timagino dientho amb el teu to de veu tant peculiar imitant un “xernego” jajajaj Ja veig que has arribat al Pe´rú més profun…i amb quins paissatges!! que bonic :)) i com no sempre acompanyat d’una grata companyia, els torrats del poble, que bo!!

    Un petonaaaas i m’alegro que ja estiguis recuperat!!

  6. ara si que estàs a l’autentic Perú, ha de ser increible viure aquests moments i poder riure una estona amb aquests nens, pedalar enmig d’aquests cims i dormir amb aquesta fred a quasi 5000m d’altura, se’m fa la boca aigua…
    hi quedes que ni pintat a la foto amb aquests quatre gatinosos XD
    Segueix disfrutant d’aquests moments “amb il.lusió” com diu en Mas

    a cuidar-se crack

  7. Por lo que cuentas, pedalear a esas alturas desgasta mucho, pero la recompensa visual es grandiosa. Las fotos también lo transmiten. Me quedo con la foto del fruto. La primera impresión es pensar en una bolsita de caca, pero la verdad, si lo miras bien, tiene pinta de concentrar muchas propiedades.
    Saludos!

  8. carai Gerard!!! quina enveja sana!! tot molt maco…disfruta-ho molt i viu tantes experiències com puguis…anims desde l’empordanet 🙂

  9. Ei Petit sóc la “tosineta” em deixes sorpresa del que pots arribar a aconseguir, a partir d’ara ets el meu idol! una forta abraçada i gaudeix d’aquest regal que t’ofereix la vida.
    Espero que m’ho expliquis en persona quan arribis, a poder ser amb una bona taula a cala tia. No t’aturis!
    Una forta abraçada i un petonás desde Palamós.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: