Etapa 9: La Paz – Ollagüe (Xile), km. 4240

Havent descansat un parell de dies a La Paz i amb les piles carregades al màxim pel què venia, abandonava la capital boliviana enfilant-me per les seves rampes fins passar El Alto. A partir d’aleshores el tràfic dens i carregat m’acompanyaria uns quants quilòmetres, a la vegada que el paisatge anava desapareixent de manera progressiva. Enrere deixava les impressionants muntanyes que circunden La Paz i ho canviava, ara, per un entorn solitari, d’estepa, sols habitat per pobles fantasmes i quatre llames. En una paradeta per omplir l’estómac vaig coincidir amb un petit casament local del qual, cames ajudeu-me, vaig aconseguir marxar abans que em fessin caure rodó de cervesa.

Casament local, Bolívia

Llac Poópo, Bolívia
Competència, Challapata
Companyia, Bolívia
No-res, Bolívia
Espectadors locals, Bolívia

La tònica habitual de Bolívia en aquesta època (estació seca) és la fred, una fred extrema que arriba al seu punt àlgid a les nits, congelant el mercuri a -15ºc. Amb aquest panorama, i el que venia de Perú, el meu cos començava a fer mella i un gran torrat no va trigar gaire a aparèixer. Avui dia encara l’arrastro.

Anar fent via arribava a Oruro, últim punt de civilització abans d’endinsar-me a la Bolívia profunda. Per a celebrar-ho, vaig permetre’m uns luxes que sabia tardarien en repetir-se: una pizza, un carregament de fruites i verdures. L’endemà passava pel costat del bonic llac Poópo. En petits assentaments rurals que em trobava, aprofitava per menjar als petits mercats locals, on apaivagava la curiositat de la gent al voltant de la bicicleta. A partir d’aquí deixaria l’asfalt durants un parell de setmanes. La bona vida s’havia acabat.

Els camins de Bolívia són un tant especials, si així es pot dir. A Bolívia, per camins, s’ha d’entendre una via composta per sorra, pedra i calamina (roderes dels jeeps), pel que empènyer la bicicleta durant unes quantes hores esdevé una activitat (quasi) diària. Així que més val agafar-s’ho amb calma!

Per arribar al Salar de Uyuni tenia com a referència el volcà Tunupa (5432m), i pràcticament havia de rodejar-lo fins arribar a Tahua, punt d’inici de la travessia salar. Últim rampot de 17% i ja hi som. La primera vista del Salar impressiona, sembla de mentida. Veure reflectides les imatges dels seus voltants a la sal sembla una il·lusió òptica. El que no ho era, d’il·lusió òptica, era l’aigua que inundava el Salar. Si estem a l’estació seca! No les tenia totes… però en un acte de pit i collons més que mai, vaig decidir emprendre la marxa cap a la Isla Incahuasi (o Isla del Pescado), situada lluny a l’horitzó, com un granet, exactament a 37km. Pam. Mitja roda enfonsada al fang. Comencem bé! Per sort eren els fangars que precedien el salar. Primers crac crac per sobre la sal. Quina sensació. Força surrealista tot plegat. Semblava estar pedalant per un llac nevat, amb la mateixa por que el gel es trenqués en qualsevol moment. Però 10 minuts més tard apareixia l’aigua, més o menys un pam. Les plaques de sal no estaven compactes entre sí, sinó que uns 5 cm les separaven, pel que els sotracs eren constants. Roba d’aigua, guants d’aigua (en algun moment han funcionat?), abrics i endavant. Després de 10km n’estava fart, ja en tenia prou. La sal m’havia entrat a tots i cada un dels racons més inhòspits del meu cos, s’havia enganxat a tota la bicicleta i m’havia deixat la roba feta un nyap. La barreja de sal i sol em cremaven la cara a nivells estratosfèrics malgrat l’abundant protecció solar. Finalment, al cap de 5h arribava a la Isla Incahuasi (Casa del Inca, en qechua), plena de turistes. Per sorpresa meva aquests em van rebre amb una ovació sonada. I jo pensant: “A qui aplaudiu? Aquí l’únic pallús que arriba ben putejat sóc jo, mentre vosaltres esteu disfrutant de l’illa!”. Tenia en ment fer nit a l’illa però estava tenint molts mals de cap amb els peus. Se’m congelaven per segons! Així que preguntant i preguntant als diversos xofers de jeeps turístics per si em podien portar a l’altra banda del Salar (uns 43km), vaig trobar-ne un, l’últim, que va accedir-hi. Suposo que les pintes que portava i la cara que duia van guanyar-se la seva ànima. A la vesprada arribava a Villa Candelaria on, del no-res, hi havia un hostal de sal que posava punt i final a un dia dur, molt dur.

Postes de sol salades, Tahua
Desfil·lada popular, Salar de Uyuni
Un clàssic, Salar de Uyuni
Realitat o miratge, Salar de Uyuni
Isla Incahuasi, Salar de Uyuni
Molta fred igual a cremades, Salar de Uyuni
Vesprades taronges, Villa Candelaria

L’endemà, havent tret uns quants kg de sal de la bicicleta, posava rumb altra vegada, però en una direcció nova. Després del Salar de Uyuni m’havia de dirigir al sud del país per la famosa ruta de Lagunas Coloradas, una ruta que transcorre entre els 4300 i 4900m d’altura i molts la titllen com “uns dels llocs més verges i inverossímils del planeta”. Malauradament, degut a les intenses nevades de fa 10 dies que han deixat mitja Bolívia emblanquinada, la ruta està tancada i no se sap quan tornarà a estar oberta. M’hagués encantat rodar per aquelles contrades, però contra la mare naturalesa poca cosa es pot fer. Qui vulgui fer-se una idea més clara del què estic parlant, pot mirar la brutal crònica/fotos del fotograf català Marc Hors. Així que tocava fer canvi de plans. La sortida més sensata que tenia era per l’oest, per Avaroa.

Decepcionat per perdre’m uns dels punts àlgids del viatge, un dels racons que més esperava conèixer, em disposava a deixar Bolívia camí de Xile. Però aquest país andí no volia acomiadar-se de mi sense mostrar-me tot el seu potencial. Els 300km que em separaven de la frontera van ser una autèntica bogeria. Camins intransitables de sorra, pedres, calamina i ara, per més inri, un vent de cares provinent del sud-oest que arribava a ratxes de 80km/h. Això no era gaire divertit, i menys encara haver de fer-ho 7 dies seguits. Aquesta zona del país era quasi desèrtica per complet. Trobar menjar i aigua no era impossible però sí una tasca complicada. No parlo de trobar productes delicatessen, sinó pa, verdura i fruita. Més d’un dia vaig haver d’atipar-me a base de pa sec de dies anteriors. Tot plegat conformava un panorama bastant atípic per a un ciclista de pa sucat amb oli. Un dels punts que més em va portar de corcoll va ser l’ubicació dels camins. Si un tret distintiu caracteritza Bolívia és la nul·la senyalització dels camins. No parlo carreteres, dic camins. Et diuen “sigue el sur-oeste”. Fet! T’encamines cap allí i, de cop i volta, apareixen tres trencants. Segueixes el que va d’acord amb la teva direcció i, novament, es desdobla. Per aquest motiu em vaig perdre dues vegades. Però amb una santa flor al cul un jeep em va dur al trencant correcte. Anava cap a un altre salar…  hagués anat bé! Per fi, després de suar la cansalada, arribava a la frontera boliviana amb Xile: Avaroa. El funcionari em va veure tan apurat que sense dir res em va obsequiar amb una ampolla d’aigua d’1’5L, tot un luxe! Quatre tràmits a la frontera xilena, Ollagüe, inspecció de totes i cada una de les alforges per veure si traginava productes vegetals/càrnics no declarats (?), i au, ja som a Xile!

Farra andina, Bolívia
Dilema diari, Bolívia
Vent de cares, Bolívia
Volcà Ollagüe (5868m), Xile
Un ciclista?, Bolívia

Fent un recompte ràpid, han sigut quasi 1000 kms a Bolívia. Sense cap mena de dubte, Bolívia ha estat el país més difícil pel qual mai he corregut. La climatologia extrema, els vents huracanats, la fàcil possibilitat de perdre’s entre el no-res, la dificultat (a vegades) per trobar aliments i aigua, els camins de pedra/sorra/calamina i l’altura (altura mitjana de 4000m), han fet d’aquestes setmanes un repte diari i no pas un orgasme ciclístic. Ara, a Bolívia he trobat una gent encantadora, senzilla i hospitalària, uns paisatges dignes d’un altre planeta i una manera de viure dura, que dignifica per se molts dels seus habitants. Per a mi, Bolívia marca un abans i un després quant a tot allò relacionat amb la bicicleta.

Salut

Advertisements

15 thoughts on “Etapa 9: La Paz – Ollagüe (Xile), km. 4240

Add yours

  1. gerard!!! que gran que ets!!! vinga que ja ho tens això 😉 molta sort per l’atacama. el meu company de feina xilè m’ha dit que si l’atravesses en bici, t’aconsegueix estància a casa seva, just a la panamericana arribant a Santiago. o sigui que força als pedals. fins d’aqui res!!

  2. Geraaaaaaaaaaaard!!!! deunidooo quin patiment!! ja es veu als peus de hobbit que va ser molt dur….pero la foto del salar de Uyuni es impressionant!! espero que ja estiguis recuperat. Molts ànims en aquesta ultima etapa per Xile, estàs fet un crack :)) estem amb tu! i si necessites allotjament a Santiago, let me know!!

    PD: la foto empenyent la bicicleta es genial! reflecteix ben be com deuries sentir-te en aquells moments, que la bicicleta era molt feixuga!!

    Amb moltes ganes de veure’t! petonàs!

  3. Sense paraules! jo com a molt m’atreviria a afer-ho amb moto! i ja en parlariem… tinc ganes de veuret tio! ánims i força!!

  4. Amb dues paraules…. Im-pressionant!!! Realment per a poder assolir això s’ha d’estar fet d’una altra pasta… Admiro moltissim tot el que estàs passant, ja que encara que ara ho estiguis passant “puta” en alguns trams, d’aquí a un temps quan hi pensis, només et quedaran els bons moments, ja que aquests mai s’obliden!

    Moltissims ànims per Xile, i endavant!

    Una abraçada!!

  5. Impressionant Gerard!!! És meravellós tot això que vas conseguint dia a dia!! Et felicito perquè, a part de ser molt bo relatant la teva aventura, estàs fent realitat un gran repte, i això no té preu!!

    Molts ànims, i endavant!! Ja ho tens!

  6. Mucho más que impresionante… sigue adelante amigo, tus relatos y fotografías son fascinantes. Éxito en esta nueva etapa de la travesía !!!

  7. Que gran Gerard!
    És ben bé el tall és dur pel que s’observa i expliques no? buf! Ànims i Força que d’aquestes gestes és del que t’en recordaras tota la vida!

    Una abraçada ben forta!

    PD: quantes proves vas haver de fer per aconseguir la foto empenyent la bici? Molt ben aconseguida!

  8. Nanu!!!!!!no tinc paraules per dir-te el que penso…… peró el que està clar es que estas com un llum.
    Anims i endavant, cuidat molt animal que només de veure les fotos dels peus m’ha vingut un ai al cor, des d’aqui et trobem molt a faltar.
    Una abraçada, salut i cuidat Macana!!!!

  9. Olvide decirte, soy el del terminal en copiapo. Mi Correo kempluis@gmail.com. Oye tus fotos estan muy buenas aunque no entiendo mucho catalan, me es hasta mas familiar el chino jaja. Los paisajes del altiplano de Bolivia y su gente son muy similares a Tibet en China

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: