Etapa 10: Ollagüe – Taltal, km. 4715

Havia entrat a Xile amb un desgast considerable després de les últimes setmanes a Bolívia. A Ollagüe, primer poblet xilè a l’altra banda de la frontera amb Avaroa, tenia la intenció de descansar un xic ja que amb els peus fets un nyap, poc podia pedalar. La propera població era Calama i estava a 200km de distància, havent-hi entremig absolutament res, tan sols una companyia minera. Així que la millor opció era agafar un autobús. Mentre dinava en una modesta posada vaig conèixer un parell de treballadors que marxaven en breu cap a Calama amb la seva pick-up. Amablement van accedir a dur-me, tot i que a Xile està prohibit portar persones a la part descoberta del 4×4. El trajecte d’Ollagüe fins a Calama va ser realment impressionant. Muntanyes i volcans nevats, salars, flamencs rosats i pedra, molta pedra. Vam veure de ben aprop el volcà Ollagüe (5868m), que curiosament fumejava,  el San Pablo (6092m) i el San Pedro (6145m). També vam creuar el Salar de Carcote i el Salar de Ascotán, que picturescos amb el blanc de la neu al fons, poc tenien a envejar al Salar de Uyuni. Els voltants eren completament desèrtics, àrids, sense cap forma de vida animal ni vegetal. L’únic senyal de civilització era la mina d’Ascotán i els seus pocs treballadors. El viatge va ser entretingut de per sí, però a més, aquesta parella de xilens eren uns bons catxondos, talment com si fossin extrets d’una pel·lícula de comèdia.

L’artista xilè, Ollagüe

I l’altre artista, Ollagüe
Volcà San Pedro (6145m) i San Pablo (6092m)
Salar de Carcote, Xile
Infinitat de volcans, Xile

Calama, ciutat ubicada al mig del desert, va ser el retorn a la civilització després d’unes setmanes a Bolívia. Trobar-me novament amb plenitut de fruites, verdures, gal·letes, etc. va ser com un regal caigut del cel. És curiós com aprecies determinades coses, el que dónes per sentat, quan no les tens. A la vegada, però, em sentia com peix fora de l’aigua. Trànsit, xivarri, consells dels policies de cares al complicat vespre… eren coses que em venien de nou, ara. Vaig dirigir-me a l’oficina de turisme per inscriure’m al bus que gratuïtament et porta a la mina de Chuquicamata, un de les mines de coure més grans del món. Malauradament la llista estava plena des de feia una setmana, així que no vaig poder-hi anar. Tampoc contemplava l’opció d’anar-hi pel meu compte ja que sense aquest bus no està permés l’accés a l’interior de la mina.

Sols desèrtics, Baquedano
Tròpic de Capricorni, Xile

L’endemà posava rumb a Antofagasta, a la costa. Tres setmanes a Bolívia, per sobre dels 4000m d’altitut, m’havien dopat de mala manera a base de glòbuls vermells. Ara que anava descendint progressivament ho notava, i de quina manera! El meu cor semblava estar de vacances, no pujava de pulsacions. Vaig arribar a Baquedano, una petita població engreixada per l’alta activitat minera de la zona. Les nits, allà, encara eren fredes i no tenia ganes d’acampar. Venia gelant-me de feia dies i un sostre s’agrairïa. El que no esperava era que els preus d’allí fossin tan desorbitats. No hi havien hostals, sinó petits dormitoris que els restaurants o els propis particulars llogaven a les empreses mineres. I eren més cars que els del centre d’una cutat! No tenia ganes de sobrepassar amb escreix el meu pressupost diari (aquí a Xile és un assumpte complicat, tot és car, o millor dit, hi ha preus europeus), així que vaig anar als diferents centres municipals de la localitat. Cap d’ells volia donar-me aixopluc. Finalment en Victor, de la policia local, em va cedir un petit tros de terra per a ficar-hi el meu sac. Ara, havia d’anar-hi a partir de les 21h i marxar abans de les 6h perquè el seu jefe no li havia donat el vist-i-plau. Malgrat tot, ell estava disposat a donar-me un cop de mà. Un bon paio! Va ser curiós dormir en una comissaria (sense haver fet cap disbarat). A més, en Victor va tenir el detall de portar-me el sopar que havia sobrat. I ja se sap que l’estómac d’un ciclista sempre té un racó buit…

Arribar a Antofagasta suposava el reencontrament amb el Pacífic; des d’Equador que no el veia. I ja en tenia ganes. Bona temperatura i pantalons curts, quin luxe. És una ciutat gran, turística i amb un important port marítim. No sé què em passava, però tot el dia, a tota hora, tenia una gana de llop. Crec que l’estómac se’m va obrir novament, i de quina manera. Antofagasta està inserta en una de les regions més pròsperes del territori nacional. La seva activitat principal és la mineria, que representa, en promig, més del 57% de l’activitat econòmica regional. Reforça la vocació minera d’aquesta regió el fet que més del 45% del PIB miner de tot el país es genera aquí, agafant el timó en la producció de coure. Tot això és sinònim de gran porqueria, potser en quantitats industrials, a la vora de la ciutat.

Havent descansat, havent-me alimentat com feia temps que no ho feia i havent estudiat el mapa per a les properes jornades, vaig decidir creuar el desert d’Atacama, el desert més àrid del planeta. El desert d’Atacama està emmarcat per la serralada dels Andes i la costa, cobrint uns 105.000km2. Proveït de fruita, fideus i aigua, em disposava a començar la travessa. M’esperava creuar el que apareix a la televisió quan fan les retransmissions del Dakar (la nova versió sud americana), però no va ser així, no. Una carretera en excel·lent estat i ben senyalitzada recorre tots i cadascun dels 150km que separen el desert de la costa. Quina (grata) sorpresa! El que no sabia és que els deserts també tenien pendents. D’Antofagasta, a cota zero, fins assolir el punt més alt del desert vaig haver de pujar fins als 2000m d’altura. El trajecte va ser tranquil, sense el pas de gaires cotxes ni camions. Un excés de confiança al no portar prou aigua em va deixar sec. Carregava 3’5L d’aigua i sabia, segons m’havien dit, que un camió cisterna portava aigua a un observatori tres cops al dia. Encara l’espero. Afortunadament, i agraïnt l’hospitalitat xilena, els pocs cotxes amb els quals em vaig creuar no van dubtar ni un segon a donar-me allò que portaven: 5L d’aigua, 2 sucs i un parell d’entrepans. Amb això arribaria a l’altra banda del desert, tindria aigua per cuinar i per als propers 100km. Entrada la tarda i cansat de rodar, vaig mirar el mapa i hi apareixia un observatori no gaire lluny d’on estava. Això significava que havia d’haver-hi un cel ben parit entrada la vesprada. No m’ho vaig pensar gaire i vaig llençar el sac de dormir a la primera esplanada lliure de roques al marge de la carretera. Volia gaudir d’aquell prometedor espectacle astronòmic des de l’escalfor del meu sac. I així va ser. Quina nit. Una nit d’aquelles que es recorden, intenses, i que donen sentit a tantes i tantes hores damunt del seient de la bicicleta. Va ser una nit banyada d’estrelles irradiants al desert més àrid del món. La lluna il·luminava l’entorn d’una manera fantasmagòrica, fent inútil l’ús del frontal. Un silenci absolut i un cel de mil-i-una estrelles posaven color i banda sonora a una nit memorable.

L’única ombra que vaig trobar en 150km, Desierto de Atacama
Bivac deluxe, Desierto de Atacama
Infinit, Desierto de Atacama
150km de calor, Desierto de Atacama

El dia següent l’espetec de sol em va despertar. Tenia 100km per endavant, els últims 30 de baixada. Anava pujant i baixant les ondulacions del desert quan el comptaquilòmetres va marcar la xifra rècord de velocitat fins a dia d’avui: 80km/h. Sort que sovint reviso la tornilleria… Arribava a Paposo, altra vegada al Pacífic. Curiosament a nivell de mar feia més fred que a 2000m d’altura. També hi havia una mena de boira densa i espessa. Era la famosa camanchaca, com bé em dirien més tard, una boira que cobreix el nord de la costa xilena amb una condensació que prové dels vents desèrtics i l’anticicló del Pacífic. Paposo és un petit assentament pescador de poc més de 300 habitants. Em vaig allotjar amb una família local que, per un preu mòdic, em van tractar com un més de la família, especialment l’àvia, que volia m’endugués un sac de menjar! A la costa es respirava un aire diferent, un aire de tranquil·litat i armonia. Després de tant temps agraïa menjar peix, una cojinoa, concretament. Què bona! Vaig sortir a comprar pa i em vaig trobar l’Eduardo, un pescador local, arreglant la seva xarxa. Em va explicar la varietat de peix local, que no dista gaire del que agafen al Mediterrani, i les seves històries a alta mar. Aquí també mengen garoines em va comentar, serà qüestió de llançar-me a l’aigua! Preguntant-li si havien arribat les embarcacions d’arrastre, em va respondre no taxativament. Va afegir-hi que, en cas de fer-ho, no dubtarien en cremar-les, literalment.

Paposo, Xile
Modus vivendi, costa xilena
Pesca, Xile
Platja, Taltal
Reencontrament, Taltal
Millor moment del dia: entrepà de pa amb tomàquet, Xile

Vorejant i serpentejant la geografia costanera avui arribava a Taltal, una altra població d’uns 16000 habitants dedicada a la pesca. No només es dediquen a aquest sector, sinó també a la mineria. Havia pensat fotre’m una capbussada encara que fa bastanta rispa, però les plantes mineres situades a uns 50m de la platja em van fer canviar d’opinió.

Passar de Bolívia a Xile, del país més pobre al país més ric de Sud Amèrica, és un canvi notable. Un canvi en molts aspectes. L’estat de les carreteres, la manera de conduir, el menjar, els preus, les converses, l’aspecte general dels poblets. etc. Un altre món, a vegades. Per ara Xile m’està oferint una cara graciosa, igual que l’accent andalús dels seus habitants. La costa xilena era una zona que a l’inici del viatge no contemplava realitzar però, degut a canvis a la climatologia (neu), he hagut de canviar els meus plans. Deixo la muntanya pel mar i, essent un peix fregit (així ens anomenen als de Palafrugell), no em desagrada pas.

Salut

Advertisements

8 thoughts on “Etapa 10: Ollagüe – Taltal, km. 4715

Add yours

  1. per aqui calama està el poblet d’on és alexis sanchez ehhe ja hi podries anar a fer un vol!! que ben parit! i l’eduardo aquest és una mica bacanar no? quina gràcia hehehe

  2. M’hagues agradat veure el cel del desert d’atacama i portar-te un tupperware de fabes que vaig fer ahir! jejeej Una altre etapa increible! Veig que estas bé, encara que passis gana, anims que aviat seras per aqui, cuidat molt!

  3. Woww quina enveja… els paisatges, el vast món…hem donen ganes de agafar la bici i rodar….. de moment el q faré es comprar-me una bici… Bon viatge!! ciaoooooo ciaooo

  4. que be que tb estiguis gaudint daquesta etapa marinera per xile!! segur que ja trobaves a faltar el mar!!! aixo es porta a dins.Tirat a laiguaaaa!!!!juejeje be, acaba de disfrutar i ens veiem molt aviaaaaaaaaaaat, un peto molt gran des de Finlandia…realment ara mateix molt lluny des don estas tu, pero tot i aixi aqui el cel segueix siguent precios!! mua

  5. Genarooooo!! Ja casi ho tens això! D’aquí poc ens veiem les cares 🙂 Una vegada més els paisatges espectaculars i les vivències surreals. Una abraçada ben forta des de l’Empordà abans de marxar a Menorca uns dies amb en Goñi i en Nasi. Records i acaba de disfrutar!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: