Etapa 11: Taltal – Santiago de Chile, km. 5100

Les etapes costaneres s’estaven acabant abans de trobar-me amb l’avorrida i monòtona Panamericana en direcció sud cap a la capital. Sortia de Taltal enfrontant-me, com venia essent costum des de Bolívia, amb un fort vent en contra que em dificultava la suma de quilòmetres. Sort de la música, que m’ajudava a passar les hores més ràpidament entre un entorn àrid i desèrtic. A Las Bombas vaig carregar aigua per passar la nit al PN Pan de Azúcar, caracteritzat per les seves boniques cales i els càctus endèmics Copiapoa. Es notava que tornava a acostar-me al mar perquè la humitat era altíssima. Brut, ple de pols i enganxifós de totes bandes, vaig arribar a la platja ben entrada la nit. Al fons vaig divisar unes quantes cabanyes que van resultar ser dels pescadors. Vaig anar-hi i els preus eren desorbitats. Sols vaig comprar una mica de fruita i verdura per sopar. A la mateixa Caleta Pan de Azúcar hi havia una zona de càmping. Bé, era un sostre i una petita paret de mig metre que protegia de la brisa del mar. Quan em disposava anar cap allí per a passar-hi la nit, una dona em va dir que s’havia de pagar. Cap problema. Tot sigui pel manteniment d’aquest paratge natural. Però tu… 15.000 pesos, uns 22€! Què ens hem tornat boig, li vaig dir? Una cosa és pagar un preu simbòlic i una altra aquest robatori. Vaig dir-li que me n’anava a acampar a un altre lloc, però quan era negra nit i no corria ni una ànima, vaig tornar cap allí i vaig estirar el sac sota la paret de mig metre. Cuinant amb tant silenci com m’era possible i no utilitzant el frontal vaig anar a dormir sense ser descobert. Em vaig aixecar amb el sac negat d’aigua per la humitat, però almenys m’havia estalviat uns bons calerons.

PN Pan de Azúcar, Xile

Ondulacions, PN Pan de Azúcar

 

Bivac, Caleta Pan de Azúcar
Càctus endèmic Copiapoas Cinerascens, PN Pan de Azúcar

L’endemà m’esperava una etapa molt suau, tot just 27 km. Creuava el PN Pan de Azúcar arribant al poble de Chañaral. A mesura que avançava anava trobant platges molt maques. Llàstima del mal temps i la camanchaca, que no permetien gaudir d’aquests bells paratges amb la seva màxima esplandor. Ja a Chañaral, em vaig allotjar a casa d’una senyora particular que llogava habitacions. Quan vaig veure on m’havia ficat, vaig entendre ràpidament per què el preu era tan barat. El dia següent em vaig llevar cansat, amb el cos sense forces. Tenia intenció de continuar pedalant però no tenia esma per fer-ho, així que vaig agafar-me un dia lliure. Si una cosa vaig aprendre durant aquest viatge, va ser saber escoltar el cos. I així vaig fer-ho. L’endemà, més recuperat, vaig seguir la tònica dels últims dies i vaig fer 100km. Però amb no gaire tranquil·litat, ja que l’incessant vent en contra començava a debilitar-me mentalment a marxes forçades. El fet de transitar per carreteres amb un tràfic de cotxes i camions força dens tampoc hi ajudava. Així no era com volia acabar el viatge. Malgrat tot, arribava a Caldera.

Caletes, PN Pan de Azúcar
Espectadors marítims, Chañaral
Volant, costa Xile
No ho hagués dit al començament del viatge …
Port marítim, Caldera

Aquell dia vaig tenir dificultats per aixecar-me. Per primera vegada en els 3 mesos de viatge, no tenia ganes de pedalar. No és que tingués per davant una jornada dura, com podia haver tingut altres dies, sinó tot el contrari. Carretera, desnivells acceptables, aigua i menjar a dojo. Però on era la motivació? Estar rodant per la Panamericana, envoltat d’un paisatge àrid i desèrtic, amb uns preus desorbitats degut al turisme i a la mineria, i amb un trànsit dens, no era el meu somni. La part dels Andes que volia descobrir fins arribar a Santiago no era aquesta, sinó el nord-oest d’Argentina. Per les intenses nevades de les últimes setmanes aquella zona quedava totalment emblanquinada, de manera que no hi podia accedir amb bicicleta. I aquesta era l’única opció viable per arribar a la capital de Xile. Amb més penes que treballs i rumiant massa, posava els peus a Copiapó. Mentalment havia acabat el viatge. Era absurd continuar pedalant sense ganes ni motivació. Menys encara per la Panamericana, prohibida per a les bicicletes en molts trams i perillosa pel dens tràfic de camions. Estava decidit. D’aquí, Copiapó, agafaria un autobús fins Santiago de Chile (800km, 10h).

Santiago de Chile, una de les capitals sudamericanes amb més contaminació, em va rebre amb un cel negre i un bon ruixat. Durant la propera setmana m’allotjaria a casa d’en Pedro, un contacte via Warmshowers i, a més, era una Casa de Ciclistas. Per arribar a casa seva, situada a 20km del centre, vaig haver de creuar la ciutat de Santiago, que no és poca cosa. El trànsit de bojos i el poc espai per a circular-hi amb bicicleta em van obsequiar amb 2h de pura adrenalina.

La capital de Chile, Santiago, tenia totes les simil·lituds possibles a una capital europea o millor dit, americana. Enrera quedaven els paisatges i la gent indígena dels Andes, les cultures precolombines i tantes altres coses. Ara, va ser de gran ajuda per tal de socialitzar-me novament. Bé, comprar-me uns texans i una samarreta després de vestir la mateixa roba (i calçotets, en singular) durant 3 mesos seguits també devia facilitar-ho. Va ser una setmana entretinguda on vaig conèixer el centre de la ciutat i els seus monuments i museus. També vaig poder gaudir de la nit xilena, d’unes parrillades de carn increïblement bones (i abundants, tot sigui dit), d’unes sortides amb una Cannondale de rodes 29″ i 2 plats pels corriols de les muntanyes que envolten la capital i com és normal, d’un merescut descans. Ah! I tastar els esprais de pebre que els carabineros (policia) llançaven per foragitar la revolta estudiantil contra l’actual sistema educatiu de Xile.

A fer ports de muntanya als voltants de Santiago, ara sense pes!
Els aires i l’altitut dels Andes van canviar un xic la meva bicicleta
Una autèntica parrillada xilena amb en Pedro

Passaven els dies i s’acostava l’hora de tornar a casa. Després de 10 mesos a l’estranger, 7 treballant a Equador i poc més de 3 recorrent els Andes a cop de pedal, la veritat és que sentava bé. Per davant tenia un maratonià viatge amb avió. En primer lloc, 3h i mitja de Santiago a Sao Paulo. A Sao Paulo una escala de 13h i després 11h de vol fins la ciutat comtal, Barcelona. Va ser molt emotiva la rebuda dels meus pares i el meu germà. I també va venir la Tosca, la gossa, que havia crescut tant que ni la reconeixia. La capsa de cartró havia arribat intacta com també ho va fer l’alforja amb la tenda de campanya i altre material. Per acabar-ho de rematar, els amics em van sorprendre amb un acompanyament ciclista amb un final amb pancarta inclosa davant de casa. Què grans!

Hora de tornar cap a casa
L’esperada rebuda
I l’última sorpresa del viatge

El viatge s’havia acabat i el meu somni s’havia complert. Però aquí no s’acaba tot. Dins el meu cap ja rutllen pròximes aventures amb bicicleta. Temps al temps.

Salut

Anuncis

3 thoughts on “Etapa 11: Taltal – Santiago de Chile, km. 5100

Add yours

  1. QUE TAL GERARD…CHEVERE TU SUEÑO CUMPLIDO A LA EDAD QUE TIENES, PUES DESEO QUE TODOS TUS PLANES SE TE CUMPLAN POR QUE LOS MIOS LOS PUDE REALIZAR DESDE LOS 35 AÑOS Y SOLO ME QUEDA UNO POR CUMPLIR…YA TE CONTARE.
    ESPERO QUE ME CUENTES ALGUN DIA TU NUEVO PLAN.
    CHAO…QUE PASES BIEN.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: