Etapa 8: Ayaviri – La Paz (Bolívia), km. 3545

L’onada de fred que està cobrint de blanc diversos països de Sud Amèrica no va passar de llarg per l’altiplano peruà. Sortíem d’Ayaviri amb -6ºc i els voltants ben emblanquinats. Els locals no se’n sabien a venir, ja que feia molts anys que no nevava per aquestes èpoques i encara menys en temporada seca. Tampoc entenien com un parell de nanus tenien l’humor de treure la bicicleta i au, a pedalar com aquell que és boig. Veure la puna pintada de color blanc va ser una experiència increïble, uns paratges espectaculars. Ben bé semblava com estar rodant per un altre món. Entre neu, pluja i fred, molta fred, arribàvem a Puno, inici del llac Titicaca, considerat el llac navegable més alt del món (3812m) i el segon més gran de Sud Amèrica després del llac Maracaibo, a Venezuela.  Des de Puno, la vista del llac no és precisament bonica. Es veu brut, lleig i contaminat. Seguíem avançant fent la volta al llac i ara sí anàvem trobant racons interessants i amb menys turistes. Uns quants quilòmetres abans de la frontera amb Bolívia vam fer l’últim àpat al Perú en un petit mercat local i, ves per on, va resultar ser uns dels millors: trucha del llac Titicaca. Boníssima!

Despertar hivernal, Ayaviri

Continua la lectura de “Etapa 8: Ayaviri – La Paz (Bolívia), km. 3545”

Etapa 7: Andahuaylas – Ayaviri, km. 3090

Al ritme de Nirvana, Pearl Jam i Gogol Bordello anava fent via cap a Cusco. Tornar a trepitjar asfalt i deixar enrera la trocha després de tants dies era una sensació realment agradable. D’aquesta manera pujar els 4000s que tenia davant es feia menys difícil. Arribava a Abancay, on m’allotjaria a casa de l’Andreas, un alemany que aviat es posarà en ruta (o no, huevón?). Última enfilada per l’Abra Soraqasa (3960m) i cap a la capital inca. Cusco és una ciutat molt bonica, amb un aire colonial que li atorga una essència característica. A la vegada, és un punt turístic de gran rellevància. Vaig arribar-hi coincidint amb l’Inti Raymi, una de les celebracions més importants del país, pel que l’afluència de turistes i gringos era més que notòria. Em vaig allotjar al famós Hostal Estrellita, punt de trobada entre ciclistes que recorren Sud Amèrica. Continua la lectura de “Etapa 7: Andahuaylas – Ayaviri, km. 3090”

Etapa 6: Huancayo – Andahuaylas, km. 2470

Tip com un aglà després d’haver fet un tastet de la cuina criolla de Huancayo i els beures típics de Perú (naranjilla i pisco) amb en William de Couchsurfing, em disposava a penetrar el cor dels Andes peruans, la Sierra Central. La Sierra Central és un territori inhòspit, poc conegut i amb una geografia agressiva. A la vegada, és afable amb aquells que estan de pas i disposa d’una gent increïblement propera. Diuen que és una de les regions andines on millor es pot apreciar l’autèntic esperit inca. Durant els centenars de quilòmetres recorreguts entre duríssims desnivells amb la famosa trocha, acompanyat en tot moment per la salvatge vall banyada pel riu Mantaro, rebia nombroses mostres d’amabilitat per part dels locals. Ara una foto, ara una fruita de regal, ara preguntes i més preguntes. A la part més baixa de la Sierra, als 2000m, el paisatge era talment com el Far West: càctus, sorra, pols i calor, molta calor.

Riu Mantaro, Sierra Central del Perú

Continua la lectura de “Etapa 6: Huancayo – Andahuaylas, km. 2470”

Etapa 5: Huaraz – Huancayo, km. 1943

La sortida de Huaráz em deparava un recorregut duríssim, a la vegada que impressionant, per uns paisatges de pel·lícula, talment com els havia somniat en el seu dia. A la meva esquerra tenia el cim més alt del Perú, el Huascarán (6768m). Però no estava sol, sinó que l’acompanyaven tota una sèrie de muntanyes que conformen la Cordillera Blanca, un paradís pels amants de l’alpinisme i la naturalesa. Em disposava a creuar el PN Huascarán en 2-3 dies, segons les indicacions del mapa, que eren bastant pobres i imprecises. Portava força menjar i aigua perquè no corre gaire ningú per aquí. L’entrada al parc va ser pel camí que condueix al nevado Pasto Turi (5682m), un camí de trocha, és a dir, pedres i roques escampades per tot arreu i una mica de sorra. El trajecte prometia. Arribava el vespre i al meu voltant sols hi havia 5000s, 6000s i puna (páramo com es coneix a Equador), l’ecosistema andí que regna per sobre dels 3800m. Enmig del no-res vaig gaudir d’una de les millors acampades de la meva vida, sota un cel de mil-i-una estrelles. Ara, quina fred que feia (-15ºc)! Em vaig despertar tot sobressaltat quan vaig sentir que algú remenava les meves coses, que estaven a l’entrada de la tenda. No vaig poder evitar deixar anar un ‘quién anda ahí!‘, al més pur estil Chuck Norris. En resumides comptes, no va ser més que un gos que gratava la bossa d’escombraries del sopar de la nit anterior…

Hotel de 1000 estrelles

Continua la lectura de “Etapa 5: Huaraz – Huancayo, km. 1943”

Etapa 4: Leymebamba – Huaraz, km. 1300

L’entrada a la cordillera dels Andes és fàcil de percebre. No només pels paisatges amb mil-i-una tonalitats de color verd que caracteritzen aquesta serralada, sinó pels ports que apareixen del no-res. Sortia de Leymebamba amb la intenció d’arribar al diminut poble de Balsas, situat a 970m. Abans, però, tocava travessar un muntanyot plantat al mig del camí com per art de màgia. Concretament era l’Abra Cerro Negro (3680m). Amb 4h de pedalada contínua però sense pausa arribava al cim.

Benvinguts als Andes

Continua la lectura de “Etapa 4: Leymebamba – Huaraz, km. 1300”

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: